Pròleg

Som dijous; per tant, som al mig d’aquesta setmana que, per a la literatura andorrana, tindrà el moment àlgid dissabte, des de quarts de dotze fins a les dues, amb el Matí d’Andorra a la Setmana del Llibre en Català, al passeig de Lluís Companys de Barcelona. En aquelles dues hores i mitja passaran per l’Escenari 1 tot un reguitzell d’editorials amb obres i autors d’Andorra: Anem, Editorial Andorra, Medusa, Trotalibros, Marinada, Llamps i Trons, Masegosa, Salòria, Pagès, Llibres del Delicte; Eva Arasa, Núria Boltà, Roser Calvo, Cristina Canut, Don Carpenter, Pau Castell, Albert Ginestà, Ludmila Lacueva, Jonathan López-Vera, Josep Maria Mangot, Rosa Olsa, Roser Porta, Carles Sánchez, Melània Vinyals; Història dels samurais, La cacera de bruixes a les Valls d’Àneu, Olor de sofre, Cossos estranys, No parava de ploure, Deu annexos a la mort d’Alícia Pinós, Vots de sang, Aleteig, Inconfessables, L’illa en flames, La dèria del viatge, Èpica i història: l’Andorra d’Isabelle Sandy, El mil·lenari camí de Sant Jaume pel curs del riu Segre i els darrers Papers de Recerca Històrica: Moments delicats de la sobirania d’Andorra, que presentarà l’Àngels Mach. Us veieu amb cor de lligar cada autor amb la seva obra i la seva editorial?

Tot això serà dissabte, però, a manera de pròleg, avui, a dos quarts de vuit, l’Àlvar i jo (que ara som andorrans ara residents) serem a l’Escenari 3 amb la trilogia verdagueriana que ens ha dut vint anys de feina fora dels horaris de feina retribuïts i que s’ha finançat amb una beca aportada per mi i l’Àlvar amb el número 0000 0000 0000 0001 AD200. Vam començar la casa pels fonaments, però tothom ha cregut que ho vam fer per la teulada. El primer llibre editat de la trilogia va ser la novel·la de l’Àlvar Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984, 2003); l’any passat va sortir la Cronologia de Jacint Verdaguer (1845-1902), i enguany la Bibliografia general de Jacint Verdaguer (1864-2023), ja signats per tots dos i sota el segell de Verdaguer Edicions. Però, no us enganyeu: es van fer en ordre invers, senyal inequívoc de rauxa. Sort que l’Antoni Pladevall (gràcies mil!) hi posarà el seny. En Cinto, sempre hi posa la base i “crema així que es toca, i es fa impossible no apassionar-s’hi”, que deia Espriu. Els qui vulgueu venir-hi (grans mercès!) esteu amenaçats d’endur-vos-en alguna cremada.