De tasses i banderes

Es veu que no m’equivoco mai. Això, si més no, és el que em diuen la meva tassa, una samarreta que em van regalar, la frase de l’agenda d’aquesta setmana, un paio que fa una secció al magazín de la ràdio, un coach que ens va venir a fer una sessió de no recordo què a la feina, un llibre amb lletres molt gruixudes i que diu veritats que flipes, la meitat dels reels d’Insta que he vist aquesta setmana, un terapeuta que em van recomanar i fins i tot la meva psicòloga, que ara que ho penso crec que no és psicòloga però s’ho fa dir i cobrar. Tot el que faci estarà ben fet. Jo no m’equivoco. Jo faig bé les coses. El cas, però, és que quan em despisto una mica i perdo la tassa de vista, jo diria que la cago força sovint. No una mica ni molt de tant en tant, no, jo diria que com a mínim la vesso cada dia i de vegades les faig de l’alçada d’un campanar. Dec ser un ésser deplorable: aquí no hi ha ni Déu que s’equivoqui i jo no paro de fer-ho. De vegades ni tan sols me n’adono. Moltes altres sí, és clar. I ho sé perquè de vegades cagar-la implica fer anar malament d’altres persones (fer-los perdre el temps o la paciència). De vegades, fins i tot, fer-los mal. I llavors m’enrabio amb mi mateix. Sovint em bloquejo. De vegades vaig a buscar la tassa, em poso la samarreta o obro el llibre aquell de les lletres gruixudes i fantasiejo que no dec haver estat jo, que no deu ser per a tant, que jo no m’equivoco mai. Però, i ara!, i tant que he estat jo. I passat el bloqueig, haver-la cagat i saber-ho m’ajuda a pensar, a entendre moltes coses, a fer propòsit d’esmena, a millorar, a canviar, a ser més conscient del que faig, a entendre més els altres, a tenir una millor relació amb el meu entorn. L’autoajuda barata, concloc, ens fa ser pitjors persones. I l’autoajuda barata dels països –estiro, que és d’això del que venia a parlar– és el nacionalisme i, ras i curt, ens fa ser pitjors països. A Andorra –com arreu–, a la mínima que algú ens diu que hi ha coses que no les fem bé, que allò o allò altre que hem fet els perjudica, anem a buscar la nostra tassa-bandera i ens repetim molt i molt fort que nosaltres no ens equivoquem mai, que el profe ens té mania, que són els altres, que nosaltres no, mai. I, ves, de vegades fa tanta vergonya aliena com una tassa de Mr Wonderful.