Limitar el creixement

Hi ha qui veu la crisi de l’habitatge com un repte a escala mundial. Entre el 2015 i el 2024 el preu de la vivenda creix a la majoria d’economies i solucions com posar un topall als lloguers, fomentar habitatge social, limitar els apartaments turístics i l’adquisició de propietats als estrangers no resolen el problema. A casa nostra, augmenten les veus que responsabilitzen el turisme de la crisi de l’habitatge, però no ha estat l’únic factor que ha impulsat els preus a l’alça. Per entendre la complexitat del problema cal remuntar-se a l’any 2012, quan es modifica la Llei qualificada d’immigració i Andorra abandona la dicotomia entre immigrants que venien a treballar i els passius que s’establien sense activitat laboral. A partir d’aquell moment poden establir-se els estrangers d’alt nivell de qualificació professional o de prestigi cultural, científic o esportiu, mantenint una activitat amb projecció eminentment internacional, sense intervenir substancialment en el mercat nacional. Amb aquesta mesura, Andorra vol atraure talent i diners per esdevenir un centre de prestació de serveis, seguint l’exemple de les grans ciutats.

En aquest procés es va obviar l’impacte que la nova orientació tindria en els habitants i una part important de les llars comença a patir la sobrecàrrega dels costos de l’habitatge. A conseqüència del creixement econòmic generat, creix la població i la demanda, provocant que molts dels que treballen o venen a treballar trobin dificultats per accedir a una vivenda. L’oferta s’orienta a la construcció de luxe, que permet obtenir més guanys, i l’habitatge deixa de ser un dret per passar a ser una inversió financera. Segons l’Institut Nacional de l’Habitatge, entre el 2016 i el 2021 el metre quadrat de lloguer augmenta un 24%, tres vegades més que els salaris mitjans. La situació és tensa, els salaris no segueixen el mateix ritme que els preus immobiliaris i l’accés a l’habitatge esdevé una de les principals preocupacions de la població.

Cada país, i Andorra no és cap excepció, ha aplicat diferent receptes, però els resultats són limitats. El nostre és un territori amb una orografia que fa que el sòl edificable, per escàs i car, sigui un dels principals obstacles. Potser l’únic camí és posar límit al creixement indefinit en un territori finit.