T’estimo

Deu ser perquè ha arribat la tardor i em porta cabassos de melangia i de tendresa amagats rere els colors ara vius més tard pàl·lids dels boscos, el rellent traïdor dels rovellons sota la pinassa, la mucositat de llimac del tacte dels rossinyols, el vermell embriagador de les cireres d’arboç, el vermell viu de tan glaçat de les baies dels gallerins-gallerans en contrast amb el verd rabiós dels seus branquillons, els reguerons d’aigua quasi enllotada pels caminois ara humits ara xafogosos del boscam, el jugar a amagar i parar del sol amb els núvols i els roures i les alzines... Deu ser perquè ha arribat la tardor i, dies enrere, la mar també em va dur la malenconia en forma d’escates platejades de la pell del pèlag en calma jugant amb les onades pintades de blau marí, de turquesa, de blau verd, de glauc i de celeste mentre feia picades d’ullet a un sol ara resplendent adés esmorteït que feia el ronso perquè no se’n volia anar a dormir i deixar lloc a la lluna, la bruna, vestida de dol.

Deu ser per tot això, però he rescatat de les poselles de casa un llibre comprat a Palamós el 7 de novembre de 2002, segurament en una d’aquelles hores entre hores, entre classe i classe, entre badall i badall. I en recordo perfectament la circumstància: el curador era D. Sam Abrams, tota una garantia, i el títol, enamoradissa com soc, em va atreure (T’estimo...) i, tot i que el subtítol no tenia res de melindrós (Més de cent poemes d’amor i de desig), el vaig agafar d’una de les lleixes de la llibreria La Gavina i el vaig obrir per una pàgina qualsevol (després, sempre més he recordat que era la 107) i els ulls em van anar directes a dos versos: “T’escriuria Roser sense tu no sé viure/ o A pesar de betzèrries serem sempre amants.” Renoi, l’autor, en Ponç Pons, en la seva “Terra d’adeus”, m’interpel·lava directament. No podia tornar a deixar el llibre al prestatge i anar-me’n. Me’l vaig firar i l’he llegit i rellegit, sovint com un saltamartí: p. 148, “Entre vels d’esperança”, de Joan Vinyoli; p. 34. “Himeneu”, de Joan Brossa; p. 58. “No sé què busco a través dels teus ulls”, que diu Feliu Formosa... Ara, polsegós, feia anys que se m’amagava. L’he tornat a acariciar, l’he tornat a flairar, l’he tornat a obrir. Pàgina 107: “T’ho diria rimant decasíl·labs invictes/ amidant amorosos alexandrins blancs./ T’escriuria Roser...”