Cinc minuts

Sense saber-ho, ha heretat l’ancestral concepte de la puntualitat de la gent de muntanya, que consisteix a arribar a lloc abans d’hora. No és tan estrany i sap que hi ha més gent a la cantonada que s’inquieta i mira el rellotge si quan falten uns minuts per la cita els clients, els socis o qui sigui no apareix. Els seus amics fan igual i quan s’emplacen per fer un beure, tots fan dringar els gots abans de les set, i també marxen abans per no fer tard a un altre lloc. Hi ha gent així, gent avançada al seu temps, tot i que només cinc o deu minuts. Ell és d’aquesta mena, no hi pot fer res. Però avui, per la raó que sigui, ha sortit cinc minuts tard de casa. Ai, cinc minuts. Conduïa respectant les normes, però escanyant el volant i sense escoltar la ràdio. Aleshores ha vist aparcat el cotxe que sovint l’obliga a frenar i fer una maniobra per evitar-lo: ara ja sap per què s’atura de qualsevol manera al voral i és que avui ha entès que cinc minuts més tard acostuma a recollir algú en aquella cruïlla. A l’aparcament, com que ha arribat tard, li han pres el lloc on acostuma a aparcar i ha hagut de deixar el cotxe una mica més enllà, just al costat d’un utilitari de gamma alta d’on sortia una dona amb qui cada dia coincideix al mateix bar a l’hora d’esmorzar. Ella l’ha reconegut, ha esbossat un somriure i li ha dedicat per primer cop un bon dia que li ha fet oblidar que anava cinc minuts tard. De camí a la feina, ha vist dos companys fent un cafè: ell pensava que sempre arribaven tard (segons el seu concepte de puntualitat, esclar) i va i resulta que arribaven com ell però abans feien un tallat junts. No sabia que fossin tan amics, ni que s’avinguessin tant amb un dels directors, que també hi era i que l’ha cridat quan l’ha vist passar. Va, home, que són cinc minuts, què vols prendre? Ja que hem de treballar tot el dia, comencem amb bon peu la jornada, sentencia el directiu. Només cinc minuts li han descobert que la realitat és fluida i canviant, que hi ha diverses maneres de mirar la mateixa realitat, que no cal deixar-se atropellar per les presses per fer tard, que no cal ser tan ansiós, tan rigorós, ni tan exigent amb ell mateix ni amb la resta. A partir d’ara, disculpeu-me si de tant en tant m’agafo cinc minuts per respirar.