Alliberar la paraula

Molts d’aquells que, per un motiu o un altre, s’han interessat per les ciències polítiques, han pogut estudiar el que es defineix com la cultura del leader, que implica que, en cada agrupament polític, s’imposa la paraula del que dirigeix. En conseqüència, cap membre de l’esmentat grup s’atrevirà a discutir les directrius donades des de la cúpula, que, per definició, mai es pot equivocar. Això s’explica, entre altres, pel carisma innegable de l’esmentat leader, que dona peu a unes victòries electorals sempre desitjades. Ara bé, avui dia aquesta casuística tendeix a minvar, fins a desaparèixer en certs casos.

Així, fa pocs dies, l’exvicepresident dels Estats Units Dick Cheney, figura altament rellevant del Partit Republicà, ha aportat públicament i sense cap mena de restricció el seu suport a la candidata Kamala Harris, i ha menyspreat doncs les injuncions del seu company de feina entre el 2016 i el 2020. I no dissimula que rebutja de ple les extravagàncies del candidat Trump, que ha practicat i coneix perfectament. Cal afegir que altres membres importants de l’esmentat partit han seguit el mateix camí i han donat la prioritat a l’interès del país davant de l’interès partidista.

Val a dir que, amb els nostres veïns del nord i del sud, assistim a una mateixa dinàmica. D’una banda, després de la dissolució de l’assemblea decidida pel president Macron, moltes personalitats destacades del seu entorn han expressat, sense cap embut, la seva oposició a aquesta decisió, que podria posar en perill l’arquitectura institucional que havia donat estabilitat des del 1958.

D’altra banda, més enllà del riu Runer, constatem com alguns dirigents d’autonomies regionals es resisteixen a seguir cegament les instruccions del seu partit, en relació amb el finançament dels territoris sota la seva competència. I ho expressen públicament.

Alguns deuen opinar que s’afegeix així una nova complexitat al joc polític. En part, tenen raó. Ara bé, mirant el costat positiu, aquest atreviment facilita a cada militant el seu lliure arbitri, que no pot veure’s sotmès a unes estratègies polítiques que, a vegades, no tenen en compte l’interès general sinó únicament un interès partidista o categorial dins el marc de la lluita pel poder.