Vagits

El despertador va sonar, com cada dia feiner, a dos quarts tocats de deu. No us n’estranyeu: a casa meua, cap rellotge sona en punt, potser perquè ningú de casa toca quarts ni hores. A dos quarts tocats, deia. I alhora també sonà el meu primer vagit del dia; en català, és clar.

Em truquen: “Digueu?”, “Pepe, ¿te has dormido?”, “Em sembla que us heu equivocat”, “Ai, perdoni”. Penjo. En català sona el meu segon vagit. Surto de casa i, abans d’arribar al cotxe, ja he saludat una pila de gent: “Adiós, Roser”. “Adeu”. “Hasta luego.” “Adeu-siau”. “Bon dia”. “Bon dia!”. “Per molts anys, que dimarts me’n vaig descuidar!”. “Gràcies, i no pateixis, que té vuitada”. En arribar a lloc, entro al súper: “Bon dia”, saludo el peixater. “Una ambosta de galeres, una cua de rap a rodanxes, mig quilet de gambetes vermelles i un quilo de calamar de platja. I, per cert, com ha anat el viatge de noces?”. “Hem it a casa meva a Granada i se m’ha fet cort; con quinze dies no dona per res”. “Bon dia al matí”, saludo el carnisser. “Un quilo de llata per fer fricandó, deu ales de pollastre, tres hamburgueses, tres botifarres de Vic... i posa’m també costella de vedella, ja et diré prou, que vull fer estofat”. “L’altre dia se lo vaig dir a la dona que... perdona, que me truquen... ‘Dime, sí, que necesito carrilleras...”. En català sona el meu tercer vagit. A l’hora de pagar, la caixera ja somriu en veure’m a la cua, i quan em té al davant: “Bon dia, dues bosses?”. “Carai, que bé que ho dius! Fantàstic!”. “Ara voy a classe i he pensat que començaria a hablar en català amb vostè porque sempre lo parla i estaria contenta”. “Doncs ho fas molt bé. Anima’t a continuar parlant en català, i quan ho facis bé del tot ningú sabrà si ets d’aquí o ets de fora si tu no ho dius... Au, cobra”. “El canvi. Pasi-lo bé”. “Adeu i gràcies per l’esforç”. En arribar a la feina, tothom em parla en català, però la majoria dels vagits entre ells sonen en castellà. Obro el diari i llegeixo que s’ha creat la Plataforma Andorrana per la Llengua i penso el mateix de sempre: no ens en sortirem fins que els forans i els d’aquí tinguin la necessitat de plorar i riure en català.

A la nit, truco a un hotel a Catalunya per reservar una habitació. “No lo escucho...”. “Però em sents?”. Com el d’Estellés, “en català sonà lo meu darrer vagit”.