Vint minuts

Havia reservat un pollastre i mig per a tres quarts de dues. M’hi vaig plantar puntual. Mentalment, havia anticipat que la jugada aniria més o menys així: m’aparco malament just al davant, baixo, recullo el pollastre, pago, me’n torno al cotxe i arribo a l’hora a casa dels pares. D’aparcar-me malament sí que ho vaig fer. Però quan vaig arribar al comerç, hi havia quatre persones davant meu. Nova operació mental: quatre persones a un ritme d’eficiència normal de servir / cobrar pollastre no hauria de durar gaire. Però va durar força més. Perquè el primer client va resultar que no es deia client, que tenia un nom, que la dona de darrere del taulell se’l sabia, el nom, i també el de la seva dona i el de la seva mare i que va demanar per tots aquells noms, per com li havia anat l’operació a l’una, per si l’altra encara es trobava tan sola després de la mort del marit, digues-li que es passi un dia per aquí i així es distreu, i vosaltres com aneu?, m’ha alegrat molt de veure’t, a mi també, són setze amb noranta, targeta?, targeta, tiquet?, no cal, doncs apa, dona’ls records, sí, de part teva, gràcies, adeu, adeu. Amb el segon client també es coneixien. De fet, també el coneixia jo. Era el Marc, a qui feia dies que no veia i amb qui em va fer gràcia retrobar-me i xerrar una mica d’això i d’allò mentre atenien els altres dos clients que tenia davant meu. Quan em va tocar a mi, vaig afegir al pollastre i mig una tarta Santiago que no hauria vist si no hagués fet aquella cua, unes postres que van fer les delícies de les meves filles i que ens va servir per estirar una mica més la sobretaula amb els iaios.

Cost de l’operació: vint minuts d’espera. Beneficis: sis converses que no haurien existit mai sense aquells vint minuts. No soc gens d’exasperar-me en casos així, però reconec que de tant en tant, quan ens creiem que no podem perdre ni un segon, que tot ha d’anar ràpid-ràpid-ràpid, tota aquella pèrdua de temps em podria haver posat dels nervis. Diumenge, però, era molt evident que era una cosa o l’altra, que no tot és compatible: o anem molt de pressa o ens mirem als ulls i parlem entre nosaltres. Hipòtesi: hi ha un llindar de velocitat –de vida accelerada– a partir del qual la vida en comunitat es fa impossible. Ves que no sigui això, també.