Odi al jueu
L’antisemitisme s’ha posat de moda. Sembla una trivialitat, però vistes les circumstàncies actuals és una trista realitat. I aquesta xacra, que pensàvem haver superat, es camufla en temps postmoderns sota màscares curioses, com la variant antisionista pura, que nega el dret dels israelians de tenir el seu propi estat, o la variant negacionista, que a l’hora de debatre omet, fins i tot, la cacera humana del 7 d’octubre, la xoà en què van assassinar 1.300 civils i van deixar 5.000 ferits, tot quedant encara més de 100 segrestats de qui no se sap llur destí. Totes aquestes narratives, en definitiva, neguen directament als jueus israelians el dret de ser i d’existir. La guerra no és un joc de suma zero: tots hi perden. Però, d’una banda, hi ha un exèrcit regular, amb uniformes i banderes, que defensa les fronteres del seu estat democràtic sobirà (i els cels, que en pocs mesos llurs civils van ser bombardejats dos cops amb centenars de míssils balístics); per l’altra, milícies inidentificables, sense uniformes ni normes, obeint delirants dictats teocràtics que manen amagar-se tant entre la població israeliana, per cometre cruels atemptats, com entre els seus propis conciutadans, instal·lant sitges llença-coets, arsenals i túnels sota escoles, hospitals o barris residencials. Negar això és negar la llei de la gravetat. He tingut la sort d’estar a Israel i a Palestina, intercanviar impressions amb persones de les dues parts i experimentar en primera persona dues sensacions que semblen inseparables: l’odi profund dels palestins als jueus i la permanent necessitat d’aquests últims de defensar-se, com a dues cares d’una mateixa moneda. No avorriré el lector amb “batalletes”, però en tinc moltes, de debò. Amb aquesta realitat tan arrelada és impossible ser optimista. L’antijudaisme ha sobreviscut segles entre nosaltres, amb la qual cosa dubto molt que això es resolgui en temps generacionals, no ho veurem. Però estic segur que Israel continuarà defensant-se, amb èxit, encara que l’odi del món islamista continuï. O parafrasejant Golda Meir, “tindrem pau quan els àrabs estimin els seus fills més del que ens odien a nosaltres.” Per concloure, convido el lector que agafi un mapa: llevat de les petites excepcions de Geòrgia i Armènia, no existeix a l’est d’Israel cap democràcia fins a l’Índia. Només teocràcies, autocràcies o estats fallits. Això ens ha de fer reflexionar: si algun dia Israel cau davant l’integrisme, podem estar segurs que el pròxim front de batalla serà a les ribes del Mediterrani.