Cotó fluix!

Fa pocs dies que es va morir en Neeskens, segurament el jugador que, amb la seva cabellera rossa i el seu somriure, més va robar el cor d’aquella nena que als anys setanta s’entusiasmava amb els partits del Barça de l’altre Johan (en Cruyff), d’en Migueli, d’en De la Cruz, de l’Asensi, d’en Reixach (en Charly), d’en Sotil... i que no solia guanyar mai res a banda dels renecs dels aficionats. La seva mort m’ha fet recordar una anècdota que juraria que ja us he explicat alguna vegada i que a mi no recordo qui me la va contar: es veu que en el viatge que portava Johan Neeskens a Barcelona després d’haver fitxat pel Barça algun passatger sagnava i una hostessa del vol es tornava boja cridant “cotó fluix!, cotó fluix!”. A en Neeskens li va agradar tant i va trobar tan contundent el so d’aquesta exclamació que, quan volia insultar un àrbitre, se’l mirava seriosament i li engaltava un bon “cotó fluix!” tot seriós.

I una cosa em du a una altra: porto una colla de dies escampant cotó fluix a tort i a dret. Que el Govern andorrà, en la cimera de la Francofonia, dona suport al foment de la llengua francesa també a Andorra, cotó fluix! Que el cap de Govern andorrà, el Dia de la Hispanitat, felicita els espanyols que viuen a Andorra i m’hi compta, cotó fluix! Que ara resultarà que en Colom era valencià, cotó fluix! Que els preus pugen cada dia més i els sous baixen cada segon més, cotó fluix! Que ens haurem d’acostumar a viure en pisos de mig mil·límetre quadrat a un preu ridícul de tan inabastable, cotó fluix! Que sempre plou sobre mullat i que quan demanem pluja ens assota el vent, cotó fluix! Que encara no s’ha acabat el bròquil i ja tenim les bledes a punt, cotó fluix! Que es publica molta merda i que hi ha molt bona literatura en calaixos tancats a pany i forrellat, cotó fluix! Que... Cotó fluix! Cotó fluix!

Podria variar amb algun dels insults típics: merda!, cagada, pastoret!, els collons d’en Nara!, la mare que els va deixem-ho córrer!, la puta de déu!, torracollons! cony de mitjamerda!, colla de curts de gambals!, estaquirots i bledes assolellades!, xitxarel·los a sou!, putxinel·lis i trossos de quòniams! Però avui no puc, tot i que se’m fan presents uns versos que m’increpen: “Ets fresca com una rosa,/ més puta que les gallines/ i pesada com la prosa/ de don Pere Coromines”. “Cotó fluix, senyor Sagarra!”