Anem fent (i ja vindran)

Què tenen en comú el final de l’absolutisme, el sufragi universal i l’estat del benestar en la seva versió mínima? D’entrada, que són diferents fites amb què els ciutadans de molts països han anat guanyant drets fonamentals. En segon lloc, es tracta de tres fites molt poc discutides allà on han estat assolides i on el guany de drets que en resulta s’ha consolidat. Molt poca gent a Europa és partidària, per exemple, del retorn d’una monarquia absoluta, de renunciar al seu dret de vot o d’una versió mínima de l’educació i la sanitat pública o d’oferir ajudes a orfes o a persones amb alguna discapacitat. No sempre ha estat el cas, però. Quan la Revolució Francesa tot just acabava de consumar-se o quan els formats actuals dels nostres règims democràtics i de benestar eren tot just un projecte de futur, les reaccions en contra d’aquestes fites ara acceptadíssimes eren nombroses i furibundes. Més trets en comú: les reaccions contra aquests tres vectors importantíssims de progrés sempre fan servir els mateixos arguments. Ja sigui a finals del XIX, a principis del XX o tot just deixada enrere la Segona Guerra Mundial, els Burke, de Maistre, LeBon, Pareto, Hayek, Huntington i qualsevol reaccionari que es preués, sempre atacava cada nova tongada de drets amb un d’aquests tres tipus d’arguments: això no servirà de res, això provocarà just l’efecte contrari del que ens diuen o això acabarà amb nosaltres, tindrà conseqüències desastroses que no ens podem ni imaginar. Al llibre The rethoric of reaction, l’admirat Albert O. Hirschman bateja aquests tres arguments com a la tesi de la futilitat, la tesi de la perversitat i la tesi del risc i repassa com cada cop que ens proposem d’avançar en termes de drets, sorgeix tot un estol de reaccionaris que, sempre amb els mateixos arguments, ens diuen que si seguim avançant, anirem pel pedregar. Però mai no és el cas. I 50 anys després, ningú no se’n recorda del pedregar invocat. És impossible no pensar en Hirschman aquests dies en què mirem d’ampliar drets a dones, persones no-heterosexuals, migrants o minories diverses. Criden molt. Ens diuen que és la fi del món. Però si fem cas de la història i de la capacitat d’encertar-la de la banda reaccionària, jo no els hi faria gaire cas. Anem fent (també per ells). I ja vindran.