Rucs

Un dia vaig anar al Parlament de Catalunya. Ho confesso: no sé ben bé què hi vaig anar a fer, però sí que recordo que hi vaig entrar i en vaig sortir per la porta del darrere; que no vaig entrar a l’hemicicle perquè els polítics hi tenien sessió i no m’interessava gota; que vaig anar al vàter, on vaig coincidir amb dues diputades que semblaven lloques criticant els seus companys de bancada, i que, quan s’acostava l’hora de dinar, com que la gana em començava a perseguir, vaig anar al bar a fer la cerveseta amb quatre olives (no recordo si verdes o negres, si amb pinyol o sense, si farcides o sense farcir, si La Española o Rosselló) sense preocupar-me de si tenien vermut o vi blanc o negre o de si em podien fer entrepans de paltruc blanc o de paltruc negre, i és clar, com que era abans de dinar, tampoc em vaig fixar si venien Conguitos o Donettes. I ara, per què parlo del Parlament si, en realitat, volia parlar del meu nebodam? Tinc sis nebots i, de la mitja dotzena, només n’hi ha dos que s’assemblin, i solament perquè són bessons. La gran del meu germà gran, la meva nina (va néixer quan jo tenia nou anys i hi vaig jugar més que amb cap de les pepes que s’avorrien estantisses a les lleixes de la meva habitació), és moreneta de pell i de cabellera, i la seva germana petita (la meva falena que vola no solament de nits) és morenassa, alta i prima com un gànguil, una italiana de cap a peus quan ajunta els dits de la mà i allargant el braç la fa oscil·lar amunt i avall amb aquell gran gesto tràgic del “ma che cosa fai!”. La gran de l’altre germà, la meva nena, a qui he consentit amb llengües de gat i flors de taronja amb sucre, és rossa, blanca de pell sense ser lletosa, fina de cara i forta de caràcter; els bessons, els seus germans, que em diuen Roser en comptes de tia com si m’haguessin arreplegat pel carrer, no s’assemblen en res, si no és per la cara, la rialla i perquè són collonetes com ells sols. Llegeixo i compto: n’hi ha cinc. Em falta algú per fer-ne sis. És la mitjana del meu germà gran, la meva gitana; com la meva mare, d’una pell tan fosca que, a ple estiu, encara que el sol l’acariciï només de resquitllentes, sembla sortida del Sacromonte, brillant d’atzabeja. Ai de vosaltres que li digueu Donetta, però els amics sempre li han dit Conguito. I ella, cofoia. Ja n’arribem a ser, de rucs!