La societat del clic
Avui m’haureu de perdonar, estimats lectors d’aquesta columna, però he estat incapaç d’elegir un dels molts temes d’actualitat i divers grau d’interès general dels quals m’agradaria escriure. Com passa en tantes altres ocasions, un agafa el toro per les banyes i intenta desenvolupar en un espai limitat un escrit que hagi d’arribar als interessats, tocar fibres o bé nodrir, instruir, apaivagar o alterar consciències. O el tot o el res.
Però tot això passa per banal quan som observadors de dos grans temes nacionals: la presentació de l’informe d’avaluació de la situació de les dones al país, que ha propiciat diversos titulars, cadascun més provocador de comentaris o reaccions que l’anterior, i el debat sobre l’ús del català als comerços, que no ha quedat exempt de polèmica.
En la societat del clic, cada cop més dependent del moment, la informació al minut, que ens exigim saber i que ens exigeix conèixer, queda poc marge per a la reflexió més enllà dels titulars, la qual cosa genera un instantani impuls de resposta, opinió o acció. Tanmateix, valoro –i hauríem d’exigir– la necessària reflexió, en la profunditat que aquests temes mereixen, que, més enllà del debat polític i de la divisió de la societat, poc afecten, a priori, el dia a dia dels ciutadans.
Crec que hem de poder arribar als objectius de formes alternatives que apliquen en altres països que tenen molta més població i casuístiques socials i lingüístiques molt diferents. No s’hauria d’abanderar la lluita per la igualtat, dret fonamental, i alhora demanar, per exemple, que els menors de 16 anys no tinguin accés al mòbil, ja que tots sabem que n’hi haurà que n’hi tindran malgrat la prohibició, com tenen accés a l’alcohol o al tabac. Tampoc podem passar del negre al blanc en l’àmbit lingüístic i exigir sancions de gran envergadura a petits comerços sense sensibilitzar, prevenir, advertir i, si passat un temps prossegueix la infracció, llavors sí, multar.
Som un país petit i hem de ser capaços de posar fil a l’agulla en temes d’interès, sense caure en la temptació del fer a cop de titular o d’estadística normativa que ens permeti vanagloriar-nos de la “bona feina feta” en algunes matèries, sense que això tingui una repercussió real i veritablement positiva en la societat.