Sants metges

Ahir, en Ricard va penjar a Twitter (no sé si ara se n’ha de dir ics o xeix i, per tant, continuo amb el nom antic) una fotografia de l’església dels Sants Metges de Sant Julià de Ramis, al Gironès, i he de confessar que no la coneixia. Els meus sant Cosme i sant Damià són empordanesos: s’estan a les Gavarres, a Sant Cebrià de Lledó, a la vora de Sant Cebrià dels Alls (Camós per a servir-los), un lloc en el qual, durant una època de la meva vida, m’era plaent dir que hi havia nascut (aneu a saber per què). Tant el lledó com l’all pertanyen a Cruïlles, Monells i Sant Sadurní de l’Heura, el municipi català amb el nom més llarg perquè, en formar-se, van tenir el bon criteri de no crear un monstre atrofiat i ridícul com varen fer els de Fonteta, Peratallada i Vulpellac amb Forallac, un nom que ni gosen pronunciar les gallines de Canapost quan van a pondre a Peratallada. Ara que, des que soc a Andorra, em faria il·lusió que algun dia, sortint de dinar a L’Estanc o de buscar pa a la fleca, algú que hi hagués estat m’indiqués on són els Sants Metges d’Adrall.

Qualsevol de nosaltres segur que pot recitar una pila de topònims, la majoria dels quals corresponen a llocs on no hem estat mai (com Sant Cugat del Vallès, que molts anomenen i no saben on és), o hi hem estat de passada damunt d’un tren (Sant Pol, quina hora és?), o ens hi hem estat tan poc temps que ja no sabem ni on peten (de tant que ho xafava, ja no recordava Vila-sana). Hi ha llocs que se’ns ofereixen planers: Viladecavalls, Prats, Negallops, el Pas de la Casa, el pic del Griu, Valls, Santa Coloma, Ribera d’Urgellet... I hi ha llocs que se’ns amaguen i hem d’endevinar o inventar-nos per què es diuen d’una determinada manera: Rabioses, les Agols, Ordino, Xixerella, Gaüses, Estaleritx, el Revardit... I hi ha llocs que ens descol·loquen i no sabrem mai si hi hem estat si no tenim clar on són: Tor (Pallars o Empordà), la Comella (Andorra la Vella o Encamp), la Bisbal (Priorat o Penedès o Empordà), els Sants Metges...

En resum, aquí i a la Xina popular, que deia aquell home públic, cal tenir clar si volem ser en algun lloc o només estar-nos-hi, no fos cas que ens passés com a aquella magnífica senyora que afirmava sense immutar-se que “no estem a Espanya, ni estem a França, ni estem a la Xina”. Sort que els correctors saben que no hi som.