Calaix de Carol!

Aquesta xerradeta és per al Diari del 7 de novembre i l’escric el 27 d’octubre (per força els pengen) perquè ha de ser un d’aquells bitllets que es tenen al calaix per si una setmana ens és impossible de tocar el voraviu o simplement lligar una lletra darrere l’altra. M’ho haureu de perdonar (us prometo resar algun parenostre, recitar un parell de sures de l’Alcorà i reflexionar sobre algunes de les qüestions del Talmud, a banda de reflexionar sobre tot allò que diguin les altres sectes a les quals no es denega el nom de religions tot i que diuen tantes bestieses com les primeres).

Sabeu? Fa set anys, abans de saber que era soroll per no res, vaig xalar com mai amb la proclamació de la República Catalana. Un any més tard, les meves preocupacions eren més de pa sucat amb oli perquè havia sentit el rumor que a la Comunitat Valenciana es volia prohibir incinerar les persones amb obesitat perquè deien que tota l’energia que els grassos hem estalviat es gasta amb la cremació. El novembre del 2019 estava ben enamorada del poeta de la Mobilitat (a qui deu festejar, a hores d’ara?), que em festejava amb aquell “Qui no corre sempre arriba, / redueix en avançar un ciclista”, que em feia pessigolles allà on no sona, i el del 2020 recordava “un amor de febrer en els bancs de Cotlliure, el silenci vora la mar de Cotlliure, les besades sota el cel de Cotlliure, les carícies escalfant el fred intens de Cotlliure...” I han anat passant els anys: el 2021 us explicava que m’era quasi impossible baixar a la Seu d’Urgell a visitar el canonge i la neboda sense fotre’m de morros, i l’any següent us confessava que, com que no toco mai ni quarts ni hores perquè tinc tots els rellotges espatllats, em falta un bull i no tapo just, no havia entès mai (encara soc allà mateix, ho confesso) per què carai hem de fer anar les busques del rellotge amunt i avall com si fóssim de Sant Pol i volguéssim saber l’hora exacte encara que haguéssim cofat el rellotge de sol amb una gorra de teula que li fes ombra. I l’any passat, pobra de mi (és bonic això d’autoplànyer-se!), em fotia amb els crisantems i m’avergonyia de barrejar els sants amb els difunts, de no saber coure castanyes i d’intentar fer-vos por ara amb una carbassa i després amb un llençol.

Enguany només us puc demanar que espereu que la Carol tingui alguna altra novetat per dir. Sigueu feliços!