Era vergonya

Dimecres. Impossible no sentir com a compartida la desesperança que germina oceà enllà. De sobte, la necessitat de reconciliar-me amb el país que acaba de validar l’odi com a fi i com a mitjà. M’hi poso recorrent a Clint Eastwood, un senyor blanc conservador, un republicà de pedra picada que ara fa uns quants anys que simpatitza amb el partit llibertari, un home amb unes conviccions polítiques a les antípodes de les meves, però que sempre ha defensat des del convenciment que són un bon projecte per a tothom i que mai no ha necessitat deshumanitzar ningú per defensar-les. Surto del cine. La seva última pel·lícula m’omple del mateix sentiment que una bona part de la seva filmografia. El cinema d’Eastwood és un cinema de la compassió. Compassió pels qui pateixen, siguin qui siguin, hagin fet el que hagin fet. Compassió cap a l’altre, sempre. Compassió, una actitud que m’incomoda i em commou alhora, inevitable, humana, i que aquests dies retrata amb exactitud tots els qui són incapaços de sentir-la. La Chapman li pren el relleu. La seva cadència i la seva veu em bressolen, m’abracen. La Chapman és casa. Em sorprenc fent sonar una vegada i una altra la mateixa cançó. “How bad, how good does it need to get? / How many losses, how much regret? / What chain reaction would cause an effect? / Makes you turn around / Makes you try to explain / Makes you forgive and forget / Makes you change.” Fins on hem d’arribar per decidir que hem de fer un cop de cap? Penso en el que va caldre l’última vegada, fa vuitanta anys. I m’adono que no va passar res, que no vam canviar, que no ens vam protegir de nosaltres mateixos. No va ser culpabilitat. Va ser vergonya. Vam acotar el cap, avergonyits, durant mig segle (una misèria) i quan la vergonya va passar, vam tornar-hi. A voler guanyar a qualsevol preu. A voler fer desaparèixer els altres, els qui no ens agraden, els qui no són com nosaltres. Encenc la ràdio. Una noia explica que no podrà fer-ho, que no s’hi veu amb cor, que marxarà. Que no és pel govern, que el que se li fa insuportable és estar envoltada de gent que ha votat que ella no pugui ser qui és, no pugui ser com és, no pugui protegir-se, no pugui existir. Perquè no, no són dos bàndols, no són la mateixa cosa, prou d’equiparar voler drets per a tothom i voler sotmetre els qui no t’agraden.