Cooperador necessari
Fake news: culpables! I ja ho tindríem. Un culpable fàcil d’entendre. Un culpable únic. Un culpable còmode. I un culpable que és culpable. Foten merder les fake news, i tant que sí. Degraden les nostres democràcies, impossibiliten el debat públic, maten gent. Res a dir sobre això, no és que no siguin responsables del que ens passa. El cas és que no actuen soles, per molt que a la novel·la negra de saldo i al capitalisme els agradin els culpables fàcils d’identificar i de digerir. D’entrada, n’hi ha més de criminals que són autors materials de la cosa (no els repassarem avui, però els hem esmentat manta vegada). Després, hi ha –no ho oblidem– un autor intel·lectual (i aquest l’hem citat fa un parell de frases). I –avui ens centrarem en això– també hi ha un cooperador necessari.
Encara que tot el que es publiqués fos cert, encara que no hi hagués milers i milers de persones i de bots intoxicant l’actualitat i difonent informació falsa interessada, tot i així tindríem un problema. Un problema de base. Un problema a l’origen de tota la resta. El ritme. El ritme al qual ens movem des de fa temps. El ritme al qual actuem. El ritme al qual (no) pensem. El ritme de la novetat, de la recerca de l’èxit social efímer, dels estímuls que es barallen per captar un segon de la nostra atenció, abans que en saltem a un altre, el ritme del necessito això per ahir, de les coses imprescindibles que no ho són, de les notícies urgents que oblidarem d’aquí a deu minuts, el ritme de les ofertes irrebutjables que caduquen d’aquí a 12 hores (afanya’t, imbècil!), del pensa-t’ho ràpid que hi ha tres persones més que hi estan interessades, de l’has de confirmar les teves localitats en 15 minuts (no t’ho pensis!), el ritme de la precarietat, que et fa saltar d’una feina a l’altra per arribar a final de mes.
No hi ha democràcia ni projecte de vida en comú saludable que sigui possible amb aquest ritme. Simplement perquè no ens permet pensar, tan sols actuar, tan sols executar tasques. Moltes tasques. Molt ràpidament executades. Molt publicitades. Però molt poc rumiades. Perquè pensar-se massa les coses és una pèrdua de temps i el temps és un bé escàs que necessitem per executar tasques poc reflexionades que no sabem ben bé per què les fem perquè no tenim temps de pensar-hi.