Braçalets

A l’inici, al país S, aquells braçalets, d’unes fibres tèxtils acabades de descobrir, força cars, “revolucionaris”, només els duien alguns adults. Però, a poc a poc, a mesura que el màrqueting i la baixada de preus van anar fent feina, ja els duia tothom. Bé, tothom no, a la mainada més petita normalment no se’ls en comprava: molts pares els deixaven el seu braçalet perquè hi juguessin i no toquessin els nassos quan anaven a dinar fora, o els compraven uns fulards més grossos però del mateix teixit perquè hi juguessin a casa o perquè els deixés anestesiats al cotxe. De braçalet propi, però, la canalla només en tenia més o menys a partir dels 11 o 12 anys. Potser una mica abans; mai més tard. Era una moda. Una moda consolidadíssima i el principal factor que explicava per què cada nano tenia un braçalet era que la resta de nanos (i els seus pares) en duien també un. Un tros d’èxit empresarial. No aportaven gaire cosa de valor real, però de seguida ens vam creure que eren necessaris, que sense aquells braçalets els nostres fills estarien menys segurs, que els podríem protegir pitjor. Eren imprescindibles. Eren inqüestionables. Uns científics, però, van començar a fer coses de científics. Amb els seus braçalets als canells i sense cap animadversió cap a ells, es van voler demanar, però, si tenien algun benefici o perjudici particular. Els beneficis eren difusos, res de l’altre dijous. La sorpresa va venir amb els riscs. Mirant-s’ho bé i remirant-s’ho una vegada i una altra, van descobrir que les fibres tèxtils d’aquells braçalets eren potencialment molt tòxiques. Que tenien una relació molt clara amb una sèrie d’efectes que provocaven la mort d’alguns adolescents i que generaven o accentuaven patiments molt importants en molts altres nanos joves. Van alertar a qui havien d’alertar. Però no va haver-hi debat. La moda, l’addicció, era massa forta, ja no calia ni publicitat, criticar-los era un anatema. Tornar enrere era de retrògrads, de contraris a la llibertat de vestir. Creure (creure) que el teu fill necessitava (necessitava) un braçalet per estar segur no era alarmista, però el sol fet de plantejar un debat sobre si potser ens hauríem de qüestionar que els menors de 16 duguessin braçalets basant-nos en efectes nocius ben estudiats sí que ho era, d’alarmista. Ben curiós, el país S.