El tresor ocult de l’aigua potable

Quan es parla de sequera o de la situació hídrica de la península Ibèrica, la majoria dels mitjans centren el debat en els embassaments. “Els pantans estan al 40% de la seva capacitat”, ens recorden una vegada i una altra als telenotícies. Es torna a parlar, amb certa nostàlgia, i fins i tot en fòrums d’abast global a Andorra, de l’espinosa infraestructura hidràulica del franquisme, ignorant sovint els impactes ecològics devastadors que va causar aquesta gestió centralitzada i desmesurada. Però, i l’aigua subterrània? 

Les capes freàtiques són l’autèntic pilar de l’aigua potable que consumim diàriament, tot i que el seu estat rarament ocupa espai al discurs públic. Mentre ens obsessionem amb el nivell dels pantans, aquestes reserves invisibles es troben en una situació alarmant: sobreexplotades, contaminades, poc protegides i incapaces de regenerar-se al ritme que les esgotem. Les zones urbanes cimentades, amb terrenys impermeables, fan que l’aigua de pluja no penetri fins als aqüífers. Les polítiques urbanístiques miops continuen prioritzant el curt termini, ignorant que les capes freàtiques necessiten dècades o fins i tot segles per recuperar-se. És més, si l’extracció d’aigua continua sent superior a la recàrrega natural, la capa freàtica no es recuperarà, fins i tot amb pluges intenses.

Llavors, per què els mitjans generalistes no informen periòdicament de l’estat d’aquestes reserves, com ho fan amb els embassaments? Per què les poques dades que hi ha són obsoletes? Aquesta manca d’informació no és casual: quan el focus es desvia, la consciència col·lectiva també ho fa. Si no sabem que les capes freàtiques estan al límit, com podem exigir accions per protegir-les? Els mitjans de proximitat, els comarcals, tenen una responsabilitat clau: posar en evidència allò que és essencial però està amagat.

Protegir les capes freàtiques no és només una qüestió tècnica o científica; és una aposta vital pel futur. Si no redirigim el debat cap al que realment importa, ens arrisquem a un futur on no només els pantans estiguin buits, sinó també les nostres vides, desproveïdes de sentit. Els mitjans d’informació locals poden ser el motor del canvi, transformant el silenci en coneixement i l’oblit en acció.