No acaba bé

Un polític nostrat es vantava fa uns anys en una entrevista de no llegir mai res de ficció. Venia a dir que tot el temps de lectura el dedicava a llegir coses serioses com assajos, llibres d’història, biografies i coses per l’estil. Més enllà que quina mandra la vida sense històries inventades i que quina mandra encara més gran la gent que es pren tan seriosament a si mateixa, el cas és que hi discrepo de totes totes. D’entrada, perquè crec que el nostre problema per entendre el món que ens envolta no ve d’un dèficit de dades sinó d’una manca de destresa a l’hora de pensar-lo. I, després, perquè entre les coses que són bonnes à penser –que diria el mestre Lévi-Strauss– els contes, les novel·les, el teatre o les pel·lícules ens ajuden a pensar el món com a mínim tan bé com els assajos o la divulgació científica. A mi, si més no, em passa. I m’ha tornat a passar aquesta setmana amb una novel·la que, com totes les de l’Ursula K. Le Guin, m’ha fet mirar-me el món des d’un angle diferent. La cosa es diu La roda al cel i us n’estalvio l’argument però no una de les idees centrals que deixa germinant al nostre cap: Què passaria si el món funcionés exactament com nosaltres creiem que ha de funcionar? Què passaria si les nostres opinions, els nostres desitjos, la nostra voluntat servís per governar el món? No la voluntat d’una persona única qualsevol –més bona o més perversa—, no, la nostra, només la meva, només la teva. No en tinc cap dubte: aniríem pel pedregar. Aquestes columnes són una mica menys dolentes perquè no són tan llargues com jo les faria. Les meves idees són millors quan em contradiuen els meus amics o el meu equip. No hi ha ningú de qui discrepi més que de mi mateix. Si no pensés en els altres, la meva vida seria pitjor (els únics cops a la vida en què he pensat només en mi, tot ha anat molt pitjor –també per a mi– del que hauria anat si hagués pensat en un nosaltres, per molt que el lobby misterwonderfulista ens vengui el contrari). Compartim aquest món. Compartim aquest temps. I això ens fa millors. Un món que fos exactament com el faríem nosaltres seria –per molt superiors que ens creguem— un món pitjor. Potser que ho assumim d’entrada i ens estalviem les energies de perseguir un somni (ser el centre de l’univers) que, de fet, seria un malson.