Memento mori

A qui no li ha passat? Busques a l’agenda del mòbil un contacte concret, un Marc, per exemple, i a la llista et surten la majoria dels Marcs que han passat per la teva vida. Un amic de jove amb qui vas reconnectar de casualitat i us vau intercanviar els telèfons amb la impossible promesa de reprendre el contacte; un altre Marc amb qui vas tenir bones relacions, però sempre intermitents; un altre Marc amb qui et vas discutir fort, tot i que ja no en recordes el motiu; i un Marc que ja no hi és: company de feina durant anys, bona persona, sempre tenia una paraula amable i un somriure malgrat les ensopegades de la vida. Retrobar-lo a l’agenda et trasbalsa i et recorda la tarda grisa en què família, amics i companys de claustre vam acomiadar-lo a Sant Esteve. Hauries d’eliminar el contacte, no té sentit conservar-lo, i penses que deuen haver assignat aquell número a un altre usuari. Però alguna cosa et frena i et sents incapaç d’esborrar el seu nom i cognom. A qui no li ha passat? Això o que alguna xarxa social et recorda l’aniversari d’un altre amic mort, o el Google fotos et mostra un moment immortalitzat amb una instantània que et retorna des del passat i et sorprèn amb un retrat col·lectiu amb un col·lega que va fer el darrer badall abans de la pandèmia. A qui no li ha passat? Són els memento mori contemporanis. Situacions mínimes, però quotidianes, que ens recorden que un dia o altre hem de morir. Divendres em va tornar a passar: fullejava amb desgana el diari de la competència i hi vaig trobar l’últim article del Xavi Fernández, el Sinquede, traspassat el dia abans i que en aquella última columna ens parlava amb la seva veu sempre honesta i crítica. Sé que d’aquí a uns anys, per algun atzar inexplicable, retrobaré a l’ordinador algun dels textos que em va lliurar en un curs d’escriptura creativa en què també hi havia el seu germà Manel i una colla de gent extraordinària. Els seus escrits narratius eren divertits i amb les paraules contagiaven la seva rialla sincera i una mirada esmolada. El trobarem a faltar. Però una cosa hem d’aprendre cada cop que ens marxa algú: hem de deixar de perdre el temps amb ruqueries o preocupar-nos per collonades i aprofitar tota la mina que ens queda amb els que estimem i els qui ens estimen.