El casc patriòtic
Els cinèfils avesats tenen present a la seva ment unes o altres de les pel·lícules que els van commoure en la seva primera difusió. Entre totes aquestes, per la meva part, m’agrada destacar El gran dictador, de Charlie Chaplin, que, amb un humor subtil, ha ridiculitzat el dictador que volia, en aquell moment, regentar Europa i més enllà el món. Tots recordem la fabulosa escena durant la qual Adenoïd Hinkel juga amb un globus terraqüi, amb forma de pilota de futbol, com si fos un nen de sis anys. Aquesta escenificació també ha estat una de les armes que van donar suport i coratge a aquells que es van oposar amb valentia que els valors fonamentals de les nostres societats no fossin trepitjats sense cap escrúpol.
Ara bé, fa poc, la realitat ha sobrepassat la ficció. Així, un bloguer bielorús exiliat i ferm opositor al Kremlin de Putin va tenir la gran idea d’enviar a nombrosos russos un missatge, suposadament emanant del partit polític del mateix Putin, perquè comencessin a fabricar el que definia com els “cascos de la pàtria” per protegir-se de l’espionatge de l’OTAN. S’inspirava d’una tradició del segle XX, durant el qual uns complotistes havien ideat aquests cascos, amb la finalitat de preservar el seu cervell de la vigilància que consideraven exercitada pels serveis secrets o encara pels extraterrestres. Vladimir Bokan, el bloguer, adjuntava als seus correus electrònics un tutorial dedicat a la fabricació d’aquestes proteccions. I la seva manipulació ha funcionat. Pocs dies després, s’han difós a les xarxes uns vídeos d’uns professors de Rússia amb aquest casc, en el qual havien posat la bandera russa. Quant a la seva fabricació, era molt senzilla i lamento que no es pugui en aquesta columna afegir una foto. Es tracta d’utilitzar el paper d’alumini de cuina, al qual se li dona la forma d’un casc amb una antena a la part superior. Llegint aquesta notícia vaig recordar la frase riure per no plorar.
En efecte, això demostra que una gran part de la població russa es veu intoxicada per la propaganda del Kremlin, que la porta a no adonar-se que és víctima d’una broma. Així s’evidencia la manca de sentit crític en una societat del tot controlada pel poder.