Brian

Un dels costums nadalencs que tenim a casa per al dia dels Innocents és revisitar La vida de Brian, la cèlebre pel·lícula dels Monty Python. En realitat, molts cops acabo mirant-la sol, així que sembla un improductiu ritual personal per combatre l’ardor d’estómac que em provoca la saturació de sucre i bons sentiments d’aquests dies. Estrenada el 1979, la pel·li narra la història de Brian, un home que neix el mateix dia que Jesucrist i que, per una sèrie de malentesos, és confós amb el Messies. Aquesta comèdia va generar una gran polèmica en el moment de la seva estrena. Va ser prohibida en diversos països i va provocar protestes de grups religiosos que la consideraven blasfema. I malgrat l’enrenou de totes aquestes queixes –o precisament gràcies a aquesta publicitat contrariada– la pel·lícula va ser un èxit de taquilla. És absurda, irreverent i brillant, però no es riu de Jesucrist, sinó de la manera com les societats interpreten i instrumentalitzen la religió, de la ceguesa dels fanatismes, de les divisions polítiques i dels absurds de la condició humana. Vista avui, gairebé 50 anys més tard, em continua sorprenent que s’estrenés: era una història avançada al seu temps. Però quan arribo a la hilarant escena en què Stan diu que vol ser una dona i que vol que l’anomenin Loreta, començo a preguntar-me si no només era una comèdia avançada al seu temps, sinó també si la nostra societat s’ha tornat més reaccionària i conservadora. Avui dia, en un context marcat per les xarxes socials i una sensibilitat creixent cap a temes de discriminació i opressió, el debat sobre els límits de l’humor és més viu que mai. La cancel·lació d’humoristes i el boicot a obres considerades ofensives són exemples del puritanisme benpensant, tant de dretes com d’esquerres. Avui hi hauria legions de guàrdies de la correcció política decidits a prohibir l’escena de Stan-Loreta. No cal prendre-s’ho tot, sempre, tan seriosament. Sigui quina sigui la lluita, si no som capaços de riure’ns de nosaltres mateixos, segurament no val la pena. El millor antídot contra la intransigència i l’ardor d’estómac moralista és l’humor: riure, fins i tot en les situacions més complexes, és un acte de resistència intel·ligent i de qüestionament crític de la realitat.