Sandra

No conec la Sandra. No sé quina cara fa. Però m’ha alegrat el tercer dia de l’any. El dia 30 vaig enviar un correu a l’adreça genèrica de la seva petita editorial independent. M’acabava de donar de baixa d’una subscripció que mantenia des de fa uns quants anys i em va semblar lleig fer-ho sense acomiadar-m’hi, tan sols clicant un botó. Sobretot em neguitejava que es pensessin que la seva feina ja no valia la pena. De manera que els vaig escriure. Sovint, quan m’agafa un rampell d’aquests, no rebo cap resposta o n’obtinc una d’automàtica. Més sovint encara, però, en rebo una com la de la Sandra (o com la de la Rosalía, la Irene, el Javier, la Montserrat, el David, el Tom, el James o la Claudine), una resposta personal, de diversos paràgrafs, sense ni un bri de màrqueting ni de fórmules impostades, que s’allarga amb un parell de respostes més per cada banda i que em deixa sempre amb la sensació que el món és una mica millor del que sospitava. Recordo molt clarament el dia que el Javier, per facilitar les coses després d’una complicació burocràtica, i després d’un parell d’intercanvis molt amables, em va enviar a la Seu un acordió directament sense l’IVA. Si jo no li enviava uns papers que demostressin que pagava l’IGI un cop el rebés, ell perdria més de sis-cents euros. El Javier és idiota, podríem concloure. Però pel que em va dir, no li sortia a compte anar per la vida desconfiant de la resta. Vam continuar escrivint-nos parlant de confiança i de coses com les que avui m’ha donat per comentar per aquí. Al final del procés, igual que quan ahir vaig enviar-li l’última resposta a la Sandra, no vaig omplir cap enquesta, no vaig haver de valorar la seva atenció entre 1 i un 5 o clicar una icona amb una cara més o menys somrient. L’avaluació és molt evident: paga la pena. Cada cop que et tracten bé o que respons bé (no en termes comercials, en termes personals), cada cop que combatem les exigències del mercat dedicant-li a un intercanvi més temps i paraules del que seria més eficient en termes econòmics, cada cop que no ens tractem com a objectes o com a serveis, cada cop que superem la dialèctica de caps i col·laboradors, de clients i venedors, d’administradors i administrats, i recordem que som persones que ens trobem en rols provisionals, ras i curt, paga la pena.