Monetitzar

Quan anava a 4ème, monsieur Coutu ens dictava un text que explicava una història que feia si fa o no fa així. Un dia, un home atura el cotxe davant d’un taller de fusta que es troba a peu de carretera on hi havia exposada una butaca magnífica. Li’n demana el preu a l’artesà. Deu dòlars, li respon. El client, fent-se creus de la ganga que s’acaba de trobar, demana aleshores a quan li sortirien deu butaques d’aquelles. Deu butaques –rumia l’artesà–, deu butaques serien mil dòlars. L’altre riu i li explica, ben condescendent, que no ho ha entès, que si una butaca val deu dòlars, deu en poden costar cent com a molt i que, de fet, el més normal seria que qui en compri deu de patac s’hauria de beneficiar d’una rebaixa. L’artesà, sense condescendència i sense perdre temps a remarcar que és l’altre qui s’equivoca, li diu que fer una butaca el diverteix i per això la ven a deu dòlars i que fer-ne deu és una murga, i per això les ven a cent dòlars.

Avui en dia, qualsevol coach amb cara i ulls insistiria al vell artesà que el que ha de fer és monetitzar la capacitat de fer cadires. Monetitzar, l’enèsima paraula innecessària –ja tenim treure profit o treure rendiment. Monetitzar, l’enèsim intent de conquesta del mercat –ara a les parts que quedaven per conquerir dels nostres espais de lleure, d’oci, de vida social–, l’enèsim intent de fer moderna i desitjable la nostra misèria. Perquè si les nostres vides no fossin tan precàries, no ens caldria monetitzar tot el que ara ens diuen que podríem monetitzar. Faríem fotos i prou, opinaríem sense estar pendents de les audiències, donaríem un cop de mà a aquell, baixaríem aquella a Barcelona sense problema. Ara, si no monetitzes tot allò monetitzable passes per no tenir visió emprenedora i si amb sis anys et treus una paga per fer massatges als pares sembla que t’hagin de convalidar primer d’Esade –ai mareta! En diem emprenedoria, potenciació del talent o economia col·laborativa perquè cadascú a la seva o carreguem-nos la comunitat deu fer antic. Com a acte de resistència, em reservo no deixar de practicar una mínima acció rebel: quan hi ha diners pel mig, és feina, i la faig tan aviat com puc; quan em demanen un favor, simplement passarà davant. Pel mateix motiu que una butaca són deu dòlars i deu butaques són mil dòlars.