Pellroges de pel·lícula

A TV2, a l’hora de dinar entre setmana, emeten des de fa alguns mesos pel·lícules de l’Oest, del Far West, del conflicte entre els amerindis i els conquistadors europeus, o entre els pellroges i els homes pàl·lids i blancs. De vegades n’enxampo de reüll alguna que, per moments, em retorna al món de la infància, en què aquest cine era d’allò més habitual i sovint quan anaves al cine te n’empassaves dues de seguides. Les pel·lícules de l’Oest eren habituals i els nens volien ser el general Coster comandant el Setè de Cavalleria, però també Jerónimo o Cochise, o qualsevol altre dirigent indi, que, també de tant en tant, tenien dret a existir i a viure a les seves terres i semblaven ser bones persones. El més curiós del cas és que els actors protagonistes que feien de pellroges no acostumaven a ser indis o amerindis, sinó actors blancs ben envernissats. Divendres passat em vaig entretenir una estona amb Rock Hudson fent d’indi, de Taza, fill de Cochise, això sí, ben vermell i més cremat que un pebrot escalivat. Els pobres indis, els de veritat, també sortien a les pel·lícules, eren la gent del poble i els indis més dolents. També les noies índies protagonistes eren ianquis tenyides amb unes trenes molt llargues i maques. I és que en aquest món hi ha gent blanca com la neu; d’altres que són negres com el carbó, i entre uns i altres, afortunadament, una gamma molt àmplia i variada. Però encara és més curiosa la història que els humans ens hem muntat amb el color de la pell. Sempre he escrit que si hi ha una cosa que m’agrada és la barreja de civilitzacions, el mestissatge, la varietat física que sorgeix espontàniament quan les cultures s’ajunten. Aquesta, òbviament és la meva opinió. També hi ha persones i maneres de pensar que volen preservar el color intacte de la seva raça i no volen ser contaminats pels altres. Ells sabran per què. Però a mi no em fa gens de gràcia... potser perquè és sabut que massa proximitat racial acaba, per qüestions genètiques i de consanguinitat, malament. I en aquest cas, els cristians, això em van ensenyar a l’escola, han de demanar dispensa al Papa de Roma. Ignoro què passa en altres cultures, com també si la dispensa té algun tipus d’influència en la genètica. En qualsevol cas i ja per acabar, resulta simptomàtic que el país més poderós del món acabi en mans d’un personatge més aviat de color taronja, quasi com una mandarina, de conducta imprevisible. Al pas que anem, i amb una mica de sort, i per tenir una varietat més amable, potser el futur ens proporcionarà alguns estats en mans dels barrufets.