El ‘gap’

De tant en tant, m’apareix l’anunci d’una empresa que ven de tot. Si hi entro, si navego per la galeria de fotos que componen la propaganda, la conclusió és sempre la mateixa: tot el que s’hi anuncia m’agrada, res del que s’hi anuncia ho necessito. Quan dic que m’agrada és que realment són coses que estan fetes per a mi: coincideixen amb els meus gustos, contenen detalls dels que fan que valori un moble, una llibreta o unes vambes, són coses que podria fer servir. I quan dic que no les necessito, no ho dic enfocant-me en les plantes baixes de la piràmide de Maslow, no ho dic des de cap minimalisme esnob, és que no em fan ni mica de falta, no m’aportarien absolutament res. Aquest gap –permeteu-me avui l’anglicisme, si us plau– entre com ens agraden algunes coses (béns de consum) i com les necessitem és, diria, cada cop més important. Perquè els algoritmes cada cop l’encerten més i perquè cada cop necessitem realment menys coses (perquè ja les tenim, perquè vivim en espais menys reduïts, perquè com més coses tenim menys il·lusió real i significativa ens fa tenir-ne de noves, etc.). Quan ets un nen, quan ets un país que ve de lluny, quan hi ha recursos il·limitats, la cosa de voler més coses de les que t’agraden té sentit. Quan ets un país on s’hi viu bé, quan ets algú que transita per sobre del salari medià, la cosa no és ja que no es justifiqui, és que no s’aguanta. El cas és que bona part del futur depèn de com gestionem aquest gap: el futur de les empreses que viuen de crear-nos necessitats, el futur de les nostres economies domèstiques dessagnades per despeses supèrflues, el futur de la nostra autoavaluació de felicitat, el futur del planeta... És un gap, a més, difícil de gestionar. El capitalisme ens ha convertit en nens malcriats i no serem nosaltres qui ens autocontrolem, qui ens autoapliquem renúncies (amb tota una indústria arromangada per fer-nos caure en el parany del consum innecessari a cada instant), renúncies, d’altra banda, que voldríem que s’apliquessin a la resta. Quan això passa, la regulació no pot ser auto, no pot ser individual, hauríem d’entendre que el repte és superior a l’individu, tenir una relació més madura amb el concepte de llibertat, enfocar-ho a partir de diagnòstics conjunts, limitacions compartides, una responsabilitat col·lectiva.