Exagerats

Quina colla d’exagerats! Que si el Trump, que si el Musk, que si els perills per a la democràcia, que si l’amenaça a la situació de les dones i de les minories, que si la tensió internacional, que si la involució en una lluita contra l’emergència climàtica que ja es quedava ben curta, que si tomba i que si gira... Quina colla d’exagerats i de pesats, tu! Oi? Oi? Va, em trec la careta, no ho allarguem més. No. No ho trobo exagerat. De fet, soc un d’aquests catastrofistes predicadors de l’apocalipsi. I woke també, suposo, que no sé gaire què voleu que signifiqui, però ja m’ho dic jo de forma preventiva, per si de cas: woke, woke, woke! El cas és que sigui el que sigui que soc, em sembla divertidíssim això de trobar exagerat que hi hagi gent amoïnada per una possible hegemonia política i cultural de l’extrema dreta. Divertidíssim perquè els que es queixen dels pretesos exagerats tenen com a mínim el mateix espai mediàtic que els que critiquen. Divertidíssim que qui troba que dediquem massa temps a discutir sobre les amenaces a la democràcia, a l’estat de dret o als drets humans, sigui la mateixa societat que es passa setmanes discutint si era penal del Getafe, si el final de Lost va ser una merda o una merda de les grosses, si la truita de patates ha de dur o no ha de dur ceba o si hem de rentar o no la roba abans de posar-nos-la. Divertidíssim que ens indigni i ens amoïni que hi hagi un ratolí a l’avinguda Meritxell, un os a la Cortinada o taps d’aigua lligats a les ampolles, però que si uns adolescents s’amoïnen en excés pel futur del planeta passin a ser una generació perduda i ploramiques i que si uns adults amb una mica de memòria històrica s’inquieten perquè comencen a detectar massa coincidències entre els dirigents actuals i els de l’Europa dels 30 i entre les poblacions passives actuals i les de l’Europa dels trenta, passin a ser uns exagerats apocalíptics (i woke, suposo). Res, que el que s’espera de nosaltres, diria, és el de sempre: exagerar molt fort els nostres inconvenients i minimitzar les causes estructurals de la misèria, la precarietat, la dominació, la violència i l’autoritarisme. I si algú gosa sortir de la letargia Netflix-instagramera, cridar-li molt fort que és un exagerat fins que hi torni i puguem continuar anar fent, que d’això va la cosa.