Alternativa, sí o no?

Durant les últimes festes nadalenques vaig assistir, en un teatre de Barcelona, a la representació d’una obra que, tot i el seu argument històric, sembla encara de gran actualitat. Sorprenentment, aquesta peça s’anunciava en francès: Le congrès ne marche pas, i els actors navegaven entre diferents llengües, o sigui el francès, l’anglès, el rus o encara l’espanyol, evidentment tot subtitulat en català. Així doncs, els espectadors van poder seguir els debats que durant llargs mesos s’havien anat desenvolupant durant el Congrés de Viena, l’any 1815, després de la derrota de Napoleó i el seu primer exili. Les nacions que l’havien vençut intentaven, en aquell moment, repartir-se el territori europeu, que havia quedat alliberat de les conquestes de l’emperador. Però, més enllà, la seva preocupació essencial era preservar i perpetuar el sistema antic, que ja es veia discutit per diverses protestes populars, que s’aniran ampliant fins al principi del segle XX. La defensa de les velles institucions es fonamentava quasi exclusivament en un únic discurs: no hi ha cap altra alternativa. Consegüentment, l’única via a seguir era la protecció i preservació dels privilegis que fins ara beneficiaven els participants en aquesta trobada diplomàtica. Aquest pregó es veia confirmat per la sorprenent entrada en escena, cap al final de l’obra, amb un salt de quasi dos segles, de Margaret Thatcher i del seu parlament, en el moment que se li va formular la primera moció de censura, l’any 1990. El patró era el mateix, o sigui que la seva política era l’única que es podia portar a terme i no existia cap alternativa. El curs de la història demostra que no és així. Els congressistes de Viena es van veure submergits per les reivindicacions populars del segle XIX i, a l’ensems, la primera ministra anglesa es va trobar obligada a deixar el poder, tot i les seves imprecacions.

Al dia d’avui, en molts àmbits, ens trobem en la mateixa situació. Així, l’argument que no existiria cap altra alternativa continua sent utilitzat per molts, tot i la seva feblesa, intrínseca i històrica. Sempre existeixen altres branques de l’alternativa i, per tant, l’immobilisme mai pot ser la solució.