La cerimònia
La cerimònia ha tornat a començar. Va arrencar l’altre dia, quan vaig contactar amb l’estudi. Via WhatsApp, vaig preguntar quina era la disponibilitat de dies. Em van proposar una data i vaig iniciar el tràmit. Primer havia de posar-me en contacte amb el tatuador –el de confiança, com el metge de capçalera– i dir-li quines meravelles tinc projectades. Vam parlar i vam acordar que tot el que jo desitjo serà possible (sempre ho ha estat: no vull res utòpic). Posteriorment, vaig pagar la fiança per poder reservar la data proposada, que ja tinc anotada. Tot això forma part de la cerimònia: la gestió inicial. La culminació del ritual, però, arribarà, el dia del traç. La roba que triaré per a l’ocasió, el temps que farà, la gent que em creuaré de camí a l’estudi, la conversa amb el tatuador, etc. Tot tindrà un significat perquè la cerimònia implica una marca eterna. No és cap frivolitat. I tot i així, certa gent encara clissa les persones tatuades amb incredulitat. Una amiga em demana que no em marqui més la pell. Diu que, ara, l’exclusivitat la tenen els cossos sense tatuar. Jo només demano passivitat. Ni un elogi ni una mirada censuradora. Jo respecto un cos llis (no diré net o civilitzat perquè la netedat i la civilitat es detecten en altres actes). Demano, per tant, la mateixa cortesia. El cos de l’altre no és un assumpte nostre. La percepció d’un cos tatuat, però, encara no ha canviat tant. En algunes generacions (i en alguns entorns) continua associant-se el tatuatge a ignorància, falta d’elegància o poca professionalitat. Desmunten tota aquesta teoria pobra un bon grapat de cuiners (un gremi marcadíssim), la cantant Ariana Grande o el crític literari Nadal Suau. Precisament, Nadal Suau, al seu assaig Curar la piel (Anagrama), escriu: “Per a nosaltres, els que ens marquem, tatuar-se és la festa més gran imaginable, una barreja de vot solemne i maquinació infantil.” He de dir, a favor nostre, que he conegut persones de pell uniforme amb poquíssima cultura, classe i educació, fet que m’entristeix profundament. Els anys passen i els referents estètics canvien. Jo em tatuo per autosatisfacció, però no nego que també em deixo endur per l’adaptació, per la col·lectivitat.