El mal

Una violació en grup. Hi penso, em dono temps, i no se m’acut cap forma superior de barbàrie. Una violació en grup. El mal absolut. Igualable, potser, però no superable. Una violació en grup, hem llegit aquests dies als diaris. I un segon després saltàvem a un titular sobre Gerard Piqué. Una violació en grup a cinc quilòmetres de casa. No allà. No aquells. No. Aquí. Nosaltres. La Marina Marroquí –felicitats i gràcies a les que van apostar per dur-la a Andorra– ens en parlava dilluns, de les violacions en grup, justament. I no com al sostre de la barbàrie sinó com al llindar bàsic de violència feminicida que consumeixen els nostres adolescents –sí, els nostres. De la manada cap amunt –una recerca mínima ahir a la tarda m’ho confirmava. Oblideu-vos d’associar porno a la Playboy o al Rocco Siffredi. De la manada cap amunt. I quan dic cap amunt és en termes de violència i de sotmetiment de l’objecte dona. Com bé deia Marroquí, hem de deixar de pensar en el porno (l’actual) com una eina d’excitació sexual i l’hem de considerar una eina de socialització en la violència envers les dones. I això ho canvia tot. Una violació en grup. Ara s’entén millor. Una violació en grup. Aquí. Nosaltres. I no sempre de manera conscient. Ah, que això no es podia? Però en el fons sí que volia, oi? Però si va ser divertit... Però si no va dir que no... Després d’un taller amb adolescents –no allà, no; aquí; els nostres– a uns quants els van entrar dubtes: això que ara definien com a violació s’assemblava massa al que havien fet la setmana passada. Una violació en grup. Una violació. Tan normalitzada que pot arribar a ser inconscient per qui la perpetra –i no és exculpatori, és un agreujant social–, tan normalitzada que no revolta a la resta. Hi penso i no se m’acut cap forma superior de barbàrie.

Delatar. Trucar a un telèfon i dir que els teus veïns no tenen papers. Mirar per la finestra de la cuina com se’ls emporten per deportar-los. Tornar a mirar per la finestra de la cuina i veure com els fills, quan tornen de l’escola, no troben ningú a casa. Barbàrie. Hiperconscient, aquesta. I això també ha passat –allà– aquesta setmana.

Barbàrie tan bàrbara que és inconscient. Barbàrie tan conscient que és més bàrbara encara. El mal absolut. Amb diferents vestits. Però el mal absolut.