Llegir-se en castellà

Tinc la sort de ser bilingüe: a casa sempre hem parlat català i castellà, sovint barregem les dues llengües o passem de l’una a l’altra de manera espontània i natural, sense que hi tingui res a veure ni el tema ni la circumstància. Fins i tot barregem les paraules i tenim un idiolecte propi com quan de petits jo i les germanes havíem de menjar cigrones amb xoriç o quan no trobava els mitjones al calaix. Professionalment m’ha passat el mateix: gairebé sempre he escrit i publicat en català, però m’he guanyat les garrofes ensenyant llengua i literatura castellanes. Al llarg de la vida, crec haver llegit tants llibres en català com en castellà, independentment del gènere o la temàtica, i en canvi ara em sento estrany llegint els meus propis llibres traduïts al castellà; i no és perquè la traducció estigui mal feta, al contrari, Picasso en el Pirineo flueix tan bé com Pau de Gósol: el text es desplega amb naturalitat, però em sento estrany quan escolto com ressonen les paraules dins de la tupina, com si el llibre l’hagués escrit un altre. Suposo que això és un indicador que la traducció és bona, i sí, m’agrada, però és que en alguns passatges em sorprenc a mi mateix pensant que la traducció fa més bo l’original. Com és possible? Pot ser que alguns girs funcionin més bé en castellà que en català? Hi ha algunes escenes del Picasso en el Pirineo que ara, en castellà, m’agraden més i em sonen d’una manera diferent, alienes, sembla que el llibre tingui vida pròpia, lluny de mi i, tot i que hi reconec la meva veu, he de confessar que em sento com un ventríloc.

Amb les llengües endrecem el pensament, donem forma i estructura a la nostra manera de raonar; per això és fascinant aprendre llengües: parlar-les, escriure-les i llegir-les. Perquè cada llengua té associada una cosmovisió, una cultura i una identitat. Aquest és el veritable repte d’un traductor. No és només qüestió de canviar les paraules de llengua o adaptar la sintaxi, sinó ser capaç de traslladar una manera d’entendre el món a una altra cultura, mantenir la fidelitat a l’original i alhora connectar amb la cosmovisió dels parlants d’una altra llengua. Espero, doncs, que el meu Picasso trobi els lectors castellans i que amb ell hi viatgi un bocí del nostre Pirineo.