No crec en un 14 de febrer bluf

Persistir carrinclonament, any rere any, a associar la diada de Sant Valentí amb l’accent en un amor romàntic és un engany.

Critico el vessant oportunista i del tot comercial d’un consum absurd i irresponsable. Associar les imatges del sant i de Cupido esdevé una presa de pèl. Per no dir quelcom més fort.

Les relacions amoroses cerquen l’harmonia i, alhora, el goig de poder compartir la vida amb una persona que estimes. No cal, doncs, pretendre assolir aquesta fita o repte dessota el lligam d’una despesa material per segellar aquest pacte.

On rau la força que mou i dona vida a una relació afectiva de pur enamorament?

Cal valorar i viure l’amor amb intensitat i amb tota la rauxa que genera aquest sentiment. Sempre, però, com a vivència íntegra, lliure i –si és possible– infinita en el temps. Donar amor i compartir-lo mai no ha d’implicar invalidar l’altre. La suma de dos cors ha d’enlairar i potenciar aquesta força.

Pretendre conquerir el plàcet i/o la seducció d’una altra persona partint de qualsevol mena d’obsequi és una fal·làcia.

Per assolir un aprenentatge adient i sòlid en aquesta matèria de vida afectiva i sexual, cal educar en la llibertat, la igualtat i el complement per créixer plegats i en plenitud. Altrament, correm el risc d’un esclavatge emocional del tot tòxic. És ací on poden generar-se situacions no desitjades de masclisme, violència física o feminisme desajustat.

Abracem el do de l’encontre de l’altre, l’afecte i l’amor arrelant-ho en el prisma de l’autoestima mútua. Serà aleshores que aquesta força motriu ens ajudarà a bastir un món molt millor.

Si no és així, malauradament, tindrà tot el sentit el títol del meu article: mai no m’hauria agradat triar-lo.