‘Trompe-l’œil’
No us conec a tots (per cert, hi ha algú?), però he decidit que tots els qui esteu llegint això sou gent molt ben plantada, guapíssims i guapíssimes, cadascun amb el vostre estil. Tot i això, em jugo un pèsol que soc capaç de trobar milers (sí, he dit milers) d’imatges en què sou més lletjos que un pecat d’hermano (sí, de teves també, i tant!). Tan sols cal agafar un vídeo de la vostra cara i anar avançant fotograma a fotograma: en la major part semblareu idiotes. Ulls a mig tancar, llavis amb posicions impossibles, tant és. Si em denunciéssiu per publicar la vostra carota, el pèrit em donaria la raó: aquella cara és efectivament vostra. Podríeu al·legar que la cara és vostra, però que aquella cara no sou vosaltres. I tindríeu raó. El dit gros del meu peu esquerre és meu, però allò (només allò, allò aïllat) no soc jo.
La introducció del VAR i de les càmeres hiperlentes per al rearbitratge dels partits de futbol ha suscitat un debat molt interessant pel que fa a la valoració del grau de violència d’algunes accions. No en soc un expert, però diria que qualsevol contacte sembla molt més violent a càmera hiperlenta que a velocitat real. Hi ha accions, doncs, que si ens remirem una vegada i una altra a velocitat normal convindrem que no són falta, però l’evidència, la prova fàcil i descontextualitzada del fotograma, ens farà decidir malament.
Al món de l’educació ens passa una cosa semblant. La por a les queixes dels pares i la comoditat d’avaluar a partir de molts ítems indiscutibles porta tot sovint a avaluar textos infumables amb molt bones notes i textos brillants amb un resultat mediocre perquè, entre d’altres, no ha fet servir un mínim de tres connectors.
Fa dies que aquesta tendència de valorar la realitat a partir dels seus fotogrames també s’ha traspassat a la política i al debat públic. Magnifiquem fragments de declaracions tretes de context, abusem del rastreig d’hemeroteques, memeïtzem tothora anècdotes i relliscades... Ras i curt, pretenem fer veure que la realitat són els succedanis de la realitat en què la fragmentem. Sabem que no és així (sabem que aquella ganyota no sou vosaltres), però és molt més fàcil i còmode i dona més likes. I això, que pot semblar menor, també té un pes a l’hora d’explicar el desprestigi actual de la política i la degradació de la conversa pública.