‘Bullies’

Imaginem un poble de mida mitjana, força aïllat de la resta del món. Imaginem que una catàstrofe natural en pertorba la calma –posem-hi un terratrèmol, una esllavissada, unes inundacions, tant hi fa. M’ho imagino i la següent escena compareixen tot de persones que fan un pas al davant: la que organitza els equips de rescat, la que posa les bases de la reconstrucció, la que rumia en el subministrament d’aliments i d’aigua potable, la que se centra a despistar la canalla i fer-los pensar una altra cosa i es trenca les banyes per no aturar el ritme de les classes. Fins aquí, poques sorpreses, un guió clàssic. El que no m’acabaria de quadrar és que ara, just en aquest moment, la resta de veïns del nostre estimat poble inventat dediquessin una bona part del temps a menystenir els primers voluntaris, a dir que qui s’ha pensat aquesta mestra, quan tots sabem que a les seves classes no fot ni l’ou i que a primària havia suspès les mates, a dir que quins fums li han agafat a l’enginyera, que segur que si es passa les hores pensant com recuperar l’aigua potable deu ser perquè segur que s’embutxacarà alguna cosa amb l’operació, o que deu voler que li facin una mica cas o potser que ho fa per tirar-se l’alcalde. Tot pot ser, però no ho veig.

I és justament allà on som ara mateix. No vivim un moment especialment fàcil de pensar, d’analitzar i de gestionar. Necessitem molta gent que sumi i una part d’aquesta tindrà exposició pública. Entre molts altres, necessitem científics i necessitem polítics. Bons científics i bons polítics que vulguin fer un pas endavant, que diguin jo m’hi poso, jo vull donar un cop de mà. I, un cop ho fan, ens els mengem vius. En desconfiem, els triturem, els desballestem, els destrossem. Qui s’hi voldrà posar, qui acceptarà exposar-se a una arena pública carregada d’odi com l’actual si el preu a pagar és sortir-ne lapidat? Pensem-hi una estona: què estem incentivant? D’una banda, ens perdrem els perfils més brillants i més desinteressats i, de l’altra, construirem una autopista perquè les posicions de responsabilitat les ocupin els escaladors sense escrúpols –i sense res a aportar– que no tenen res a perdre. I això, ens va a la contra a tots, perquè l’esllavissada segueix allà.