Ultres

Temps era temps, ser “de dretes” volia dir preservar les tradicions, valorar la família com a nucli fonamental de la societat, respectar les institucions i defensar de manera inqüestionable la propietat privada, entre altres paradigmes a priori essencials. Aquests ideals es van veure reflectits en líders com Ronald Reagan, Margaret Thatcher o, ja al segle XXI, Angela Merkel, sempre dins d’un marc de concòrdia, diàleg i alternança.

Però la nostra societat ha canviat. Fa temps que caminem sols i aïllats, amb el cap baix, mirant una pantalla. La realitat es consumeix a cop de dit, i no dediquem ni mitja hora, com abans, a llegir un article de premsa en profunditat. Presoners del vertigen del dia a dia, hem canviat els nostres formadors d’opinió per tuitaires i instagramers, que, amb l’ajuda d’algoritmes sense ànima ni ètica, ens serveixen continguts mastegats i processats. Això ens ha estalviat allò que era tan humà: raonar, reflexionar i criticar.

Les dinàmiques de la xarxa, basades en la discussió buida, el “zasca”, el recurs retòric de baixa qualitat i la repetició, han generat una massa enfurida i desinformada. Aquesta ha propiciat l’ascens de figures autoritàries i indignants, com Milei, Abascal, Orbán o Bukele, que s’emmirallen en altres líders messiànics, com Putin i Trump. Tot això, en un context marcat per la creixent influència de l’home més ric del món, decidit a participar activament a pervertir la democràcia, tal com la coneixem.

Des de la pandèmia, vivim una era política tràgica. Els ciutadans que no ens sentim identificats amb el socialisme observem, orfes i amb estupor, el creixement d’aquestes figures nefastes: ultres populistes i reaccionaris, que sumen fanàtics aplaudidors com foques i no votants, utilitzant les eines tradicionals de l’extremisme: odi, confrontació i soroll. Avui, com mai abans, la pau que hem gaudit a Occident durant els últims vuitanta anys no està assegurada, la societat està esquerdada i, amb aquest escenari, qui rebutgem la violència només podem posar-nos una pinça al nas i suportar la tempesta, desitjant, en última instància, d’aquí a deu anys, poder mirar enrere i fer autocrítica sobre tot allò que vam permetre.