304
La Montse, la iaia cocots de les meves filles, viu a l’avinguda Amèrica de Mataró, just al límit sud del barri de Rocafonda. A mesura que avances pel carrer, et vas trobant la pastisseria Núria –on puja a comprar gent de fora del barri i on fan les millors ensaïmades del món–, el colmado del Mahmud –un d’aquells venedors tan propers de qui és impossible no fer-te’n amic–, el Miguel y Begoña –quines croquetes!–, el desvío –on juga la canalla i s’asseu a descansar la gent gran–, l’Ortega –on encara es troben diaris en paper–, una oficina de La Caixa, la Montserratina –per quan vols proveir-te per preparar a casa algun plat més selecte– i, per acabar en algun lloc el recorregut, una plaça on tot de jovenalla corre darrere d’una pilota somiant ser Lamine Yamal, i on en Lamine Yamal jugava a futbol fins abans-d’ahir somiant ser Messi o Iniesta. Rocafonda és un d’aquells barris que van créixer rapidíssimament l’últim terç del segle passat amb mataronins que hi trobaven pisos més barats que al centre i, sobretot, amb persones que hi arribaven d’Andalusia, d’Extremadura i d’altres racons d’Espanya, primer, i d’altres racons del món, després. Un barri com tants altres, on he pogut fer el mateix que a tants altres llocs: passejar amb calma, anar a fer la compra, prendre una canya, jugar amb les meves filles a tots els jocs de carrer imaginables, aparcar-hi durant gairebé 20 anys un cotxe de matrícula andorrana, llegir en un banc, veure el 2-6 del Barça al Bernabéu, posar bé la cadena de la bici quan se’m sortia, avorrir-me... Un barri força normal que ara reivindica a cada gol la nova estrella mundial de l’esport més popular de tots.
Podria haver onejat la bandera de la selecció per la qual jugava, la del país d’una de les llengües que parla, la del país d’origen dels seus pares, podria assenyalar una marca que el patrocini, fer un símbol personal que l’identifiqui, reproduir l’enèsima banalitat en voga, però no, Lamine Yamal es va consagrar com a estrella mundial amb la bandera de la seva ciutat com a faldilla i el codi postal del seu barri com a reivindicació. Ni pàtries, ni marques ni individualitat: una reivindicació del seu barri, un ancoratge a la comunitat menys mitificada, la local, i un dels símbols més rics i amb un missatge més potent dels que mai no he vist al món de l’esport.