Disquisicions estivals (IV)

Dilluns passat, llegint aquesta capçalera, em vaig emprenyar! Darrerament i malauradament sovintegen les notícies de “la colla d’Escaldes” com se l’anomena als mitjans locals. No entraré en el tema de la violència juvenil, les tribus urbanes o com n’hi vulguin dir perquè no tinc ni idea de l’assumpte. El motiu del cabreig va ser un dels dos destacats que il·lustraven la notícia (a més d’unes imatges confuses i inconnexes). Cito textualment: “EL CAP DEL GRUP VA SER ADOPTAT DE NADÓ I PATEIX EL SÍNDROME D’ASPERGER” (en majúscules a l’original). En el món del llenguatge políticament correcte, on l’eufemisme és llei i el circumloqui moneda d’ús corrent per no ferir sensibilitats, “adoptat” i “Asperger” s’utilitzen i es destaquen sense miraments com a elements negatius per definir una persona “conflictiva” i “violenta”. Sense oblidar-se del “cognom ben andorrà”, per rematar-ho citant el seu país d’origen biològic. A la societat actual hi ha persones, situacions i contexts de tota mena a tot arreu i sense excepcions. Els problemes socials, en aquest cas la “violència juvenil” no broten espontàniament. Ja se sap que no hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure i a Andorra hem estat girant el cap durant molts anys. Ni adoptat, ni Asperger, ni un cognom nostrat, ni el país d’origen són per definició trets negatius. I tant hi fot si van sols, junts o saltejats! Ho dic com a pare de dos filles adoptades –cadascuna amb les seves peculiaritats–. Ben entès aquestes ratlles són una disquisició estival més. Hi ha dies de sol enlluernador i d’altres... Sense acritud.