'Quand le bâtiment va, tout va'

Aquesta frase de Martin Nadaud, paleta i polític francès del segle XIX, explica i resumeix l’essència del progrés atribuït al motor del sector de la construcció, com a guia i baròmetre de l’economia. Infinitat d’oficis depenen de la construcció com a activitats annexes, implicant una gran massa de la ciutadania. El producte resultant d’aquesta indústria també queda en forma de foto fixa en el paisatge urbà, davant les mirades i les crítiques gratuïtes, pertinents algunes d’elles. Però quan l’activitat de la construcció dirigida a la compravenda es desboca, els costos dels materials i de la mà d’obra augmenten exponencialment, seguint la regla més ferotge del mercat. Consegüentment molts pressupostos esdevenen caducs i inaplicables. Les inversions en totxo sempre han estat atractives, suportant, però, freqüents crisis cícliques. Aquest segment econòmic liberalitzat de la construcció necessita una Administració vigilant i reactiva, per pal·liar els desajustos col·laterals existents en la societat: cal afrontar el problema conjuntural de la manca d’habitatge de lloguer, per exemple amb retocs sensibles en el reglament, facilitant la cristal·lització de les inversions en aquest producte. També incentivant o creant directament aquest tipus d’habitatge des de l’Administració. No li demaneu al privat, tampoc l’obligueu, que arrisqui les seves inversions en un producte que, ara per ara, no li donarà el rèdit esperat. El sistema tributari ja recaptarà, i molt, en tot aquest entrellat. Com poden apreciar doncs, la frase de Martin Nadaud pontifica massa i peca per excés.