Athletic

Ens diuen que el futbol ha perdut l’essència que el va convertir en l’esport més practicat i seguit del món. Ens diuen i sovint ho creiem, que la cosa ja només és un assumpte de diners i màrqueting, perquè l’esport ha estat fagocitat per l’espectacle, entès purament i exclusivament com un negoci. Dijous passat, 11 d’abril de 2024, es va produir un fet que contradiu –ni que sigui per una vegada– tot el que acabo d’escriure. Bilbao es va llançar al carrer per celebrar el títol de campions de la Copa de S.M. el Rei, amb l’Athletic, el seu equip. De celebracions se’n fan moltes, cert, però aquesta era especial, tenia un valor afegit. La catarsi col·lectiva que es va produir a Bilbao és un esdeveniment que només s’explica des de i per tot allò que, suposadament, l’espectacle ha pervertit amb els diners, convertint els jugadors en una mercaderia de compravenda especulativa a l’abast dels millors postors. El que es va viure a la capital del País Basc només s’explica des del sentiment pertinença, d’identitat que el club ha sabut mantenir al llarg de la seva més que centenària existència. Una manera de fer i entendre el joc que es projecta més enllà del camp. L’aposta tossuda pels futbolistes nascuts o formats a casa ha trigat quaranta anys a propiciar una nova sortida de gavarra per la ria. Com va dir Muniain, el seu capità a l’ajuntament: No fa falta guanyar res per estar orgullós de ser aficionat de l’Athletic. No entraré en la discriminació envers l’equip femení, cinc vegades campió de lliga, la darrera, la temporada la 2015-16; tot i que ara pugui semblar inversemblant, eren altres temps, però.