En català, gràcies

Des del moment en què es va donar a conèixer que s’exigirà l’A1 de català per a les renovacions dels permisos de treball, percebo un canvi d’actitud de molts professionals –especialment en l’àmbit de la restauració– que, per primera vegada, i no de manera puntual com fins ara, es preocupen i s’interessen per entendre les comandes en una llengua que no és la seva d’origen. Andorra sempre ha estat un cas atípic. La facilitat de parlar diversos idiomes i la vocació de servei que ens dona viure del turisme i el comerç ens ha fet transigir –massa fàcilment– amb la defensa de la llengua del país. L’arribada massiva de moltes persones castellanoparlants durant el darrer any va posar de manifest la fragilitat del català a casa nostra, fins al punt que resultava complicat poder encomanar un cafè amb gel sense risc que t’arribés qualsevol altra cosa a la taula. El problema més important ja no és que no t’entenguin a casa teva, el més greu era constatar com aquest dret es menystenia de manera oberta. Més enllà –i no menys important– que poder viure en català a casa nostra, és que la llengua pugui ser un element més que faciliti la integració de les persones que arriben d’arreu per fer d’Andorra casa seva, i en això la Llei, hi suma de manera significativa, ja que per primera vegada els forans veuen com una cosa important aprendre, o com a mínim entendre, la llengua oficial del país. Un fet que en qualsevol altre país és d’una obvietat absoluta. Un bon primer pas que hauria de ser extensiu per a tothom i que confio arribarà amb el temps. De moment, ja comença a donar els primers fruits.