Manifestació

Si algú es vol manifestar hi té tot el dret. Andorra i les seves lleis ho recullen diligentment. És evident també que una presumpta manifestació ha de gaudir obligatòriament de l’autorització i plàcet corresponent, ja que aquest dret no hauria d’entrar en col·lisió amb altres drets fonamentals. És el mateix problema de la llibertat, que aquesta s’acaba quan envaeixes la llibertat d’altri. Una manifestació té sempre uns objectius clars: pressionar el poder per esprémer-lo, perseguint reivindicacions de màxims, reclamant mesures que potser no s’implementarien sense tensionar l’Administració. Feia anys i panys que una manifestació, l’anomenada col·loquialment d’accés a l’habitatge digne, no comptava amb una participació tan nombrosa. Que el Govern ha d’escoltar les reclamacions és una premissa que comparteixo. No obstant això, no em sembla lògic que el nombre de manifestants sigui, d’entrada, el factor determinant a tenir en compte per part de l’executiu i que aquest manifesti un grau de preocupació proporcional a la quantitat de concentrats. Em fa l’efecte que el darrer projecte de llei òmnibus ha estat un acte reflex realitzat sota pressió, improvisat i descompassat, tot i que em jurin i em perjurin que el text ha estat treballat assossegadament. No tinc cap dubte que el tràmit parlamentari millorarà i matisarà el projecte de llei, sempre que el legislador s’exerciti a un ritme que no estigui marcat o acotat pel carrer, per molt encès que aquest estigui. Si no ho fem així, què ens espera a la posobra d’un primer de maig que els sindicats volen dens i històric?