Indecents

De sorpresa, el president del govern espanyol, dimecres en una carta adreçada a la ciutadania, es donava uns dies per decidir si dimitia del seu càrrec. La seva publicació ha ocasionat un tsunami mediàtic que ha traspassat fronteres i ha deixat el país veí en xoc. El més curiós és que el cansament, que declara el polític, no és pels equilibris que es veu obligat a fer per tenir majories parlamentàries, ni per la pressió política al seu projecte, sinó pels atacs que rep la seva família i en concret la seva dona, i aquesta és per a ell una línia vermella. L’home del tot s’hi val, l’inventor del manual de resistència, l’artífex de l’il·lusionisme polític i els cops d’efecte en fa un que desconcerta militants i contrincants amb una amenaça de deixar per amor la presidència que tant li ha costat. Enmig de les teories que són estratègies electoralistes, cops d’efecte o prevenció per temes que puguin sortir a la llum, posa sobre la taula que, en alguns països, la política s’ha convertit en quelcom d’indecent. En parlem sovint, del desprestigi d’aquesta professió, abans un art reservat a uns quants elegits, i que esdevé un modus vivendi, un assalt al poder a qualsevol preu i una diana per a aquells que l’exerceixen. Però molts polítics dels països veïns i de tots els partits han contribuït a rebaixar el nivell, a convertir el debat ideològic en demagògia i la confrontació basada en arguments en acusacions i atacs sense fonament ni precisió.