Evolució natural

Quan vaig començar a exercir de periodista no hi havia internet. Tot just els primers ordinadors –verd sobre negre– que teclejaves amb el xerric de fons dels teletips que arribaven d’EFE. Editant talls en revox i posant les falques en cartutxeres. Ni notes de premsa, ni el costum ni la necessitat de respondre a la premsa. Ni telèfons mòbils, ni agendes institucionals, ni res de res. De fet, molt sovint a Andorra –en aquella època– no hi havia ni notícies. En poc més de 25 anys. En aquest temps, els periodistes, a mesura que s’han anat integrant a les redaccions, han hagut d’aprendre i reaprendre. A editar en minidisc i a oblidar el minidisc. A bescanviar l’enregistradora amb minicasset pel mòbil, a destriar el gra de la palla, a teixir una xarxa de contactes amb els diferents departaments de premsa d’empreses i institucions, a seguir les xarxes i a detectar falses notícies. I demà serà diferent. I continuarem exercint. El món canvia, les societats evolucionen, els oficis s’adapten a la tecnologia, als nous costums. I ho fem perquè no podem quedar-nos enrere i perquè en un moment en què tot és cada cop més ràpid i incert, quedar-se on ets no és, ni pot ser, una opció. Els reptes continuen ben vius. Avui és l’ús que aprendrem –de grat o per força– a donar a les noves eines d’intel·ligència artificial generativa, però també a verificar seriosament les dades, a ser més rigorosos que mai a contrastar les fonts i a destriar el que és notícia del que voldria ser-ho. Una evolució natural que han viscut la majoria de professions i que haurem de saber encarar també com a país.