Convergència extrema

L’habitatge o, més ben dit, la seva manca és un problema que transcendeix fronteres sense fer distincions, amb casuístiques adaptades a cada zona, del primer a l’enèsim món, sigui on sigui. Per motius obvis, el més preocupant és el nostre. Aquests dies les aigües baixen alterades. El paquet de mesures que el Govern ha presentat després que la població del país –del país en majúscules, perquè no eren quatre emigrants ressentits els qui van sortir als carrers de la capital– li donés un cop d’atenció ha aixecat polseguera. Fa pocs dies va tenir lloc una Jornada sobre l’habitatge d’Andorra, organitzada per l’APBI i un grapat d’acrònims més, que es poden encabir tots en la paraula PATRONAL, del sector immobiliari. És evident que s’ha d’actuar –ja anem tard– i que és impossible que les solucions acontentin, ja no dic agradar, mai a tothom. Fa anys, molts anys, que s’hauria d’haver posat fre a l’especulació, bàsicament perquè els mateixos que ara amenacen de portar als tribunals una llei que encara no ha estat promulgada s’han estat lucrant sense cap mena de vergonya durant un munt d’anys, sense cap mena de previsió o projecció de futur que fos positiva per al país i per a ells mateixos, ni que fos des d’un punt de vista purament egoista. És el que té el neoliberalisme capitalista, etapa salvatge, en el qual vivim –estalviïs vostè de dir-me pesat–. Ves per on, sembla talment com si el sector totxo-patrimonial-immobiliari estigués abonat al no future setantè quan el punk més ferotge i nihilista ho qüestionava tot. Els extrems sempre acaben convergint!