El dret a no votar

Si hi ha dos elements que condicionen els resultats de les eleccions aquest diumenge a Catalunya són l’abstenció i l’elevat nombre d’indecisos, dues qüestions força relacionades entre elles vinculades a la manca de capacitat dels partits de mobilitzar la ciutadania a exercir el seu dret a vot. Un dret, i no un deure, que hom pot decidir no exercir també com a forma d’expressió política. I és que no anar a votar pot voler dir moltes coses, entre les quals que no es comparteix la manera de fer política d’aquells que es presenten. Hom té dret a no estar d’acord amb això de parlar a les urnes un cop cada quatre anys i que després el polític electe faci i desfaci a voluntat sense rendir comptes a la ciutadania, que sovint veu que es fa el contrari d’allò que s’havia promès. Molts votants independentistes, diumenge es quedaran a casa perquè ja no es creuen l’ara sí que prometen alguns, com també ho faran molts altres votants que, independentistes o no, pensen que la política no soluciona els seus problemes reals. L’última carta que juguen alguns per mobilitzar l’electorat és la del vot útil i la del perill de l’extrema dreta: els arguments dels que no tenen arguments. El de l’abstenció és un mal que va a l’alça a Europa, i a Andorra vam veure a les comunals que n’és l’excepció. Per a alguns és fàcil assenyalar i culpar el ciutadà que no participa en uns comicis dels mals que això causa a la democràcia: com menys vot, menys legitimació. Però si el dit acusador ha d’anar en una direcció és en la d’aquells que no són capaços de mobilitzar un electorat que ja n’està fins als ous de tot. Per a bé o per a mal, no votar també forma part de la democràcia.