L’ossa... a Ordino

No els enganyaré, m’ha agradat veure l’ossa prop de casa nostra. Sí, ja ho sé, ja ens han dit que es tracta d’un mascle, jovenet; però no serem ara primmirats i abandonarem la nostrada manera de feminitzar el plantígrad quan en parlem, sigui quin sigui el seu sexe, i així mantenim la tradició que ha perdurat al llarg dels segles. L’ossa no deixa de ser un dels nostres animals més identificadors com a país de muntanya que som i la venerem tant que continuem fent-ne festa al seu voltant.

Sempre dic que l’ossa és pura essència pirinenca i que, malgrat l’evolució de la humanitat, la seva presència ens recorda què i qui som, un relat que es manté viu almenys un cop l’any a la farsa burlesca de l’ossa d’Ordino, que traslladat als nostres temps reprodueix les relacions de poder dins la societat tradicional, una paròdia de l’actualitat a través de diàlegs burlescos, cançons i bromes on es reflecteixen les diferències de classes socials i desigualtats laborals. L’escriptor Lluís Capdevila ja ho deia a mitjan segle passat que la representació de l’ossa ordinenca entroncava amb la farsa medieval, aspra i rústega, allunyant-la de les gràcies de la commedia dell’arte.

Que estiguem tranquils civils i ramaders que tot està controlat i li segueixen les passes a la joveneta, ens expliquen els banders. Però per si de cas, fem cas del dallaire quan en la seva prèdica d’inici de L’última ossa d’Ordino ens diu: “Prop dels ramats l’han vist, pels prats de Riberaamunt l’han ensumat i si us descuideu dins de casa us la trobareu.” Un prec final: fem el possible perquè, en pro de la tradició, no haguem de canviar el títol de la nostra farsa.