Trencar esquemes
La política s’ha convertit en espectacle o l’espectacle ha inundat la política. El que abans era esgrima parlamentari ocurrent, en què es contraposaven idees amb dosis de perspicàcia, amb ironia i intel·ligència, s’ha convertit en un atac-contraatac i si pot ser en acusacions constants entre uns i altres.
Les propostes estan en un hemisferi alternatiu i el que compta és la frase més potent o l’acusació més forta que encapçali un titular. Provocar el dubte entre el votant envers el contrincant, demostrar que els altres ho fan pitjor, passa per sobre de fer-ho bé, tenir l’equip més ben preparat i propostes de futur.
En sistemes proporcionals la divisió del vot és evident i la diàspora aboca a les coalicions. En sistemes majoritaris, en canvi, molts cops s’ha de votar no tant qui més t’agrada, sinó contra qui no vols que tingui la victòria. En temps de populismes aquesta crispació puja de to i el votant o es mobilitza per l’efecte de les provocacions o se separa i allunya de la política, desencantat amb el sistema.
Toca trencar cotilles i fer un gir a polítiques qualitatives, humanistes i aportacions de valor més que presidencialismes egòlatres i antagonismes tan poc objectius com sense sentit.