Codis

Malgrat que molts compartim un o diversos idiomes amb els quals ens podem comunicar amb els altres, no sempre en dominem els codis, el context o els sobreentesos que permeten una comunicació completa. Passa amb els videojocs, amb el llenguatge tècnic de determinats oficis i també amb la moda. Repassant els vestits de la darrera gala del MET, m’adono del subcontext imprescindible per posar en valor el perquè de cada aparició i la seva relació amb la temàtica proposada. Per aquells que ho desconeguin, la gala del MET és un esdeveniment anual impulsat per l’editora de la revista Vogue, Anna Wintour. Una gala amb unes normes de conducta molt ben definides i en la qual els assistents han de respectar el codi de vestuari temàtic que any rere any s’empesca la prescriptora de moda més influent de Nova York. Enguany el tema era “la Bella dorment, el despertar a la moda”, coincidint amb l’exposició homònima que té lloc al Museu Metropolità de la ciutat que no dorm mai. Tot plegat per explicar que Anna Wintour duia una capa que reinterpretava aquella creada originalment per Charles Frederick Worthen al 1889; o Bad Bunny –que de música no sé si en sap, però de moda està ben assessorat– duia un vestit inspirat en un conte de J.G Ballard titulat El jardí del Temps, i així una llista llarguíssima de vestits inspirats en històries, dissenys icònics i referències velades del món dels grans dissenyadors que es passejaven sobre la catifa verda del MET. Cultura, al capdavall. Encara que jo –ho reconec– no sigui capaç de distingir un Balenciaga de 1951 d’un Dior revisitat per Maison Margiela.