Subvencions

L’atorgament de subvencions, siguin culturals i/o esportives, sempre va acompanyat de la crítica lleugera, al meu entendre, sobre la conveniència de dotar econòmicament a través dels pressupostos públics les entitats, associacions, clubs i federacions, i que potser ja n’hi ha prou que pagui la padrina i que s’haurien de buscar la vida –com a bon país neoliberal que som. N’hi ha de molt variades d’aquestes entitats i es fa difícil parlar-ne globalment: des de les que es gestionen en el més absolut voluntariat i associacionisme –majoritàriament les culturals–, fins a les que esdevenen professionals, passant per aquelles que es queden en l’estadi intermedi, és a dir, el semiprofessional. Cadascuna d’elles té les seves particularitats, la qual cosa també vol dir que el tracte de l’administració ha de ser diferent i amb el control subsegüent, d’acord amb unes prioritats com a país –tant culturals com esportives– i la permanent construcció d’una societat amb determinats valors. Podríem debatre sobre quin tipus d’entitat ens representa millor o ens hi sentim més a gust, sobre quina fa i quina deixa de fer. Fins i tot, entre nosaltres podríem entrar en competència a veure qui té dret a més o si algunes se senten menystingudes, però en la majoria hi ha un tret en comú: un treball de contribució a la societat que per molts diners que l’administració hi destini mai en tindrà prou per pagar tot el que es fa des de la immensa xarxa d’entitats que possibilita que siguem uns ciutadans més sans.